La meva condició d'exatleta de curses de mig fons, fons i obstacles fa que tingui debilitat pels especialistes en aquestes distàncies. I el record de les picabaralles que teníem els que fèiem voltes i voltes a la pista –els corredors de fons– amb els que en feien un parell i gràcies –els velocistes– també fa que em costi molt més cantar les excel·lències dels velocistes. Coses que vénen de la joventut i que no tenen cap base racional, evidentment.

Ja he deixat constància escrita en diverses ocasions dels meus peròs a Usain Bolt. El jamaicà és un gran atleta, per títols i marques, segurament és el millor velocista de la història –encara que és difícil comparar les diferents èpoques–, però no m'ha acabat de fer mai el pes. Potser és que per a mi l'espectacle esportiu és el que es fa durant les curses o els partits i no abans ni després. Usain Bolt en fa, i molt, d'espectacle durant els nou segons i escaig que duren la majoria de les seves curses de 100 metres, però em sobra tota la resta. I jo, contràriament al que em sembla que es pensa, no hi veig res de natural a les seves pallassades d'abans i després de guanyar les medalles. Només hi veig un xou del tot preparat, una gran operació de màrqueting que no fa cap favor a l'esport en general i a l'atletisme en particular. I que Bolt aparegués amb una càmera per gravar l'entrega de medalles dels 100 metres no fa més que reafirmar les meves impressions.

I el que em sap més greu és que les pallassades de Bolt acaben deixant en segon terme algunes grans gestes dels seus companys de professió. Va passar als Jocs de Londres. El mateix dia que Bolt va guanyar l'or en els 200 m –repetint, per tant, el doblet 100-200 m de Pequín– el kenyà David Rudisha va millorar el seu rècord del món dels 800 m. Rudisha es va posar primer quan van donar la sortida, va anar sempre al davant i, sense cap llebre, va millorar en 10 centèsimes el seu rècord mundial. De qui es va parlar més aquell dia? És clar que és més senzill entendre què significa fer 9.58 en els 100 m o 19.19 en els 200 m, que 1:40.91 en els 800 m.

Bolt ja ha estat un dels protagonistes en el mundial de Pequín. I m'haig de treure el barret per haver guanyat els 100 m quan semblava que ho tenia tot en contra. Igual que li va passar ahir mateix a David Rudisha. El kenyà, campió mundial el 2011 i olímpic el 2012, es va lesionar el 2013 i no va poder defensar el títol mundial. Li ha costat tornar al seu nivell en els dos últims anys. Ahir, però, Rudisha va tornar a ser el millor en els 800 m. Com a Londres, es va posar primer i ningú el va passar. Aquest cop no va anar a fer el rècord del món. No estava en condicions. Volia l'or mundial i va fer que la final fos una cursa que pogués guanyar (54.15, 1:45.84). Els seus rivals no van fer, o no van poder fer, res per canviar el guió. Un gran espectacle. Molt més que el que diu la marca final. Però sense el xou que enganxa les masses.