Reconec que sóc dels que els agrada conèixer i vincular el futbol –i l'esport en general– amb la història. També em fascinen les aficions incondicionals que segueixen els seus equips encara que el seu club hagi estat comprat per vés a saber qui, després els hagin abandonat i estiguin passant per les més grans de les penúries en categories on fins fa ben poc competien els seus filials. En els últims temps, ens trobem massa sovint amb clubs que, amb una trajectòria destacada i sent clàssics del futbol estatal, han estirat més el braç que la màniga en el vessant econòmic o s'han venut als deliris d'estrafolaris inversors i han acabat perdent-ho gairebé tot menys el nom. Sense anar més lluny, l'Elx va perdre aquest estiu la primera divisió pels impagaments a hisenda –si s'apliqués la llei fil per randa, serien molts altres clubs els que seguirien el mateix camí–, i el Racing de Santander tornarà a passar un curs a la 2a divisió B, després que el projecte esportiu per mantenir-se a 2a A no funcionés. A Cantàbria, encara s'estan aixecant de la llosa que els va deixar l'expresident Pernía i Ali Syed.

A l'altre extrem d'aquestes realitats trobem el cas del Llagostera. El rebatejat com a club de la Costa Brava passa pel seu millor moment de la història, i tot i que de massa social en té ben poca comparat amb altres entitats futbolístiques del país, la seva gestió és digna d'estudi. Perquè, siguem clars, més enllà de les fílies i les fòbies que ens puguin despertar els seus colors, alguna cosa deuen haver fet bé per plantar-se al futbol professional sense haver generat un gran deute. I no ho dic jo, sinó el fet que cap de les desenes de jugadors que han passat per les seves files en els últims anys hagi presentat cap denúncia per impagament o incompliment de contracte i tampoc hagin rebut cap toc d'atenció d'alguna de les institucions que controlen aquest món. És evident que al darrere hi ha una font econòmica potent –ni l'equip del poble funcionaria si no hi hagués ningú al darrere que pagués despeses–, però crec que el mèrit és haver portat el club a la 2a A sense perdre el cap i assumint, fins ara, totes les responsabilitats econòmiques.

Un cop a la LFP, i amb la conversió en SAE feta –han reunit 1,9 milions d'euros en mig any per poder continuar competint–, als directius llagosterencs se'ls obre un nou escenari, ja que després de moltes temporades abocant diners en el projecte sense aconseguir poc o cap benefici més enllà de l'esportiu, el món professional sí que els dóna uns ingressos –televisions, travesses, entrades...– que els haurien de permetre no endeutar-se i fer un projecte autosuficient econòmicament parlant. Més enllà de la raresa de veure la població del Gironès competint en l'elit, crec que també serà interessant analitzar com evoluciona un club que aterra a la primera plana del futbol sense un gran deute. Si les coses es fan com fins ara, el cas Llagostera pot servir per validar o no el sistema econòmic del futbol espanyol.