Mai no havia vist el ros­tre d'Usain Bolt amb símpto­mes de tensió tan accen­tu­ats com en els minuts pre­vis a la final dels 100 metres de diu­menge pas­sat. Una semi­fi­nal molt com­pli­cada i l'ombra cada cop més allar­gada del nord-ame­ricà Jus­tin Gat­lin eren les ame­na­ces que pla­na­ven sobre la supre­ma­cia del millor velo­cista de tots els temps. A més, Bolt no s'havia entre­nat en l'últim any amb la inten­si­tat d'altres oca­si­ons i el seu ren­di­ment gene­rava certs dub­tes. Tot ple­gat va ser­vir només per engran­dir encara més la seva victòria con­tra Gat­lin, que el va inti­mi­dar de valent en la fase ini­cial i la intermèdia de la cursa, però que es va age­no­llar, com sem­pre, davant del mite en el tram final. La cara de Bolt abans dels 200 metres era més rela­xada tot i la lògica con­cen­tració prèvia. El seu domini res­pecte a Gat­lin i la resta va ser abas­se­ga­dor i, segu­ra­ment, si hagués forçat una mica en els metres finals hau­ria sig­nat una marca millor, tot i que també és cert que després va estar una bona estona esbu­fe­gant, que també és humà. Tant en els 100 com en els 200, el jamaicà va guar­nir els seus res­pec­tius tri­omfs amb un gran xou poste­rior, en la volta d'honor a l'estadi. Fins i tot es va enca­rar amb un mem­bre del cos de segu­re­tat amb una mirada assas­sina quan li van dir que prou d'autògrafs. L'indi­vidu el va esti­rar per l'esquena i Bolt es va girar estil Laporta –“No em toquis”–. Era el seu moment, l'estava gau­dint i no va con­sen­tir que ningú li digués què havia de fer i com ho havia de fer. Bolt fins i tot va orga­nit­zar i situar els fotògrafs quan es va posar al davant d'una pan­carta que pro­cla­mava la seva con­dició de número u i va apun­tar a l'horitzó amb el seu arc ima­gi­nari.

Dijous, a més, va tenir un inci­dent amb un càmera que el per­se­guia fil­mant en Segway i va xocar con­tra el mite. Tots dos van caure i hau­rien pogut pren­dre mal. Per­plex perquè no sabia d'on havia sor­tit aquell con­duc­tor des­pis­tat, però edu­cat, va anar a par­lar amb el càmera i es va interes­sar pel seu estat. En defi­ni­tiva, els 10 segons de les seves cur­ses de 100 metres –a tot esti­rar– i els 20 de les de 200 –a tot esti­rar– són els més grans espec­ta­cles del món de l'atle­tisme. Però el que munta abans i després també és impa­ga­ble. El seu carisma i la faci­li­tat que té per con­nec­tar amb la gent engran­dei­xen la seva lle­genda i emmi­ra­llen noves gene­ra­ci­ons. Rei­vin­dica que és el número u perquè és veri­tat, però no falta el res­pecte a ningú i és un exem­ple a seguir. En la final dels 100, diver­sos atle­tes, inclo­ent-hi Gat­lin, havien estat sus­pe­sos abans per dopatge. Ell pre­senta un full de ser­veis imma­cu­lat, i això mul­ti­plica encara més la seva con­dició d'icona mun­dial. Tant de bo tin­guem Bolt per a uns quants anys més. L'altra bona notícia de les finals, tant dels 100 com dels 200, va ser la irrupció d'un relleu gene­ra­ci­o­nal que va con­que­rir el bronze i que puja amb força, però que encara demana autògrafs a Bolt.