Les promeses
servei
De mica en mica, i sense que ens n'adonem, arribaran a l'objectiu de capgirar tant el panorama que de l'herència només quedaran els records i el palmarès. Tan feliços com érem després d'arrodonir el model d'èxit i ara resulta que el binomi Rosell-Bartomeu quasi el té desmuntat amb poc soroll, nul trasbals i sense aixecar cap mena de protesta entre un barcelonisme que viu, com sempre, del moment i l'últim resultat. I mentre guanyi, rai. Hem passat de mimar el planter a la dèria pels cromos. És obvi que totes les promeses formades en aquesta Masia, que fa quatre dies no es tocava i ara es traspassa a l'engròs, no caben ni valen per al primer equip, però això d'avui ja passa de taca d'oli. Amb l'excusa de la sacrosanta voluntat de l'entrenador, van sortint joves per la porta de servei que fa pena veure'ls. Clar que hi haurà gent entusiasmada de traure diners amb certs traspassos, satisfets de quadrar comptes gràcies a una fàbrica de talent en la qual la directiva mai ha cregut més enllà de la simple propaganda. Han canviat uns responsables acreditats per posar gent de confiança, personatges que no sabien on col·locar i capricis incomprensibles que no obeeixen, impossible, a cap projecte ni full de ruta. Només es justifiquen pel seu gust de sentir-se els amos, poder fer i desfer a voluntat. Tot i així, no hi ha manera de veure on és la coherència, quin criteri els mou i els guia a l'hora de quedar-se aquesta promesa i despatxar l'altra. És evident que l'ascensor s'ha espatllat i ningú no se'n preocupa. La tendència consisteix a buscar reforços lluny de casa i estar pendent d'un perillós mercat que et col·loca a preu d'or aquell que més sona mediàticament.
Últimament, s'han viscut situacions per donar, vendre i regalar sense que ningú sigui capaç de desxifrar les motivacions de tan peculiar jeroglífic. Alguns casos: Edgar Ié surt per la porta del darrere i fitxa gratis pel Vila-real. Adama Traoré marxa dient amb la boca petita que no tenia la confiança del primer entrenador, mentre expressa el seu desig de créixer per tornar a casa, aquest Barça que s'ha embutxacat deu milions i una opció de recompra. Nolito és, com Rafinha, simple caprici de l'asturià, i ara el desitgen quan abans va tocar el dos perquè no servia. A Deulofeu se li penja la llufa de personatge difícil i anàrquic, judicis temeraris que, per força, provoquen el record d'entrenadors –Pep Guardiola, per exemple–, que l'haguessin portat recte fins a aconseguir que es consagrés de blaugrana. No cal ja ni pensar en Pedro, a qui tampoc hauria resultat tan complicat fer content si no ens haguessin enlluernat els 30 milions. L'últim moviment, aquest de Denis Suárez traspassat pel Sevilla als groguets quan encara està cedit pel Barça, també costa d'entendre.
Ara hom diria que certs nois del planter fan certa nosa, com si la parròquia culer preferís qualsevol mediocritat de fora abans d'apostar ja per la gent de casa; i comença a fer la sensació, discutible, que no hi ha prou banqueta. Igual és que enyorem Van Gaal, que va omplir la casa d'holandesos mediocres. S'actua com si no hi hagués memòria, com si haguessin oblidat quins eren els manaments del model i els encantés la irreflexiva tendència de comprar a fora per sistema i antull. El Barça va mudant la pell, i aviat haurem oblidat quin era el motllo bo, el model a seguir.