Quan aquí es miraven les motos de 500 cc amb respecte reverencial, ell ja les domava. De fet, anava de pressa amb qualsevol artefacte, de qualsevol cilindrada, tingués una, dues o quatre rodes, volant o manillar. Joan Garriga, pilot autodidacta criat a l'Arrabassada amb unes maneres que fa 30 anys es mig toleraven i que avui ens portarien a la presó no és un exemple. Són molts exemples els que ens ofereix la seva curta vida. Garriga era l'ídol del jovent rebel dels anys vuitanta, que amb prou feines havia conegut la dictadura. El model que permetia aferrar-se a l'ideal de l'ascensor social, el pilot que demostrava que amb el talent es podia combatre els mitjans, la persona d'origen humil que s'enfrontava –i fins i tot guanyava– el rival de casa bona que pilotava una moto de la poderosa Honda. I a més, tots dos, Garriga i Sito Pons, eren gairebé veïns. Com en totes les rivalitats potenciades mediàticament –i aquesta, en el motociclisme, va ser la primera que hi va haver aquí– tot se sobredimensiona. Ni la Yamaha de Garriga era un ferro ni Sito era un pilot normal a cavall d'un reactor.

A Joan Garriga li va faltar el que tot pilot d'avui té al seu costat. Un mànager, representant, consultor, assessor o entorn amb prou ascendència per fer-li veure la realitat de les coses. Certament, el seu caràcter impulsiu tampoc facilitava les coses. Era l'ídol de masses, però en els cercles de decisió l'heterodòxia es paga cara i en un món que depèn completament dels patrocinadors –és ara, no fa vint anys, que els grans equips oficials es rifen els pilots d'aquí– quedar sense va ser un daltabaix.

Garriga era una persona amb valors –ho va demostrar quan, podent fitxar per Suzuki i ser company de qui va ser campió aquell 1993, Kevin Schwantz, va pesar més la fidelitat a Yamaha–, però eren els seus valors. I quan va deixar la competició, aquella mateixa absència d'entorn positiu que es detectava –novament per contraposició a l'ambient cuidat i polit que envoltava Sito Pons– el va portar pels mals camins ja coneguts. Arruïnat, jutjat, condemnat i transitant pel món de la cocaïna.

A Garriga li vam penjar l'etiqueta de conflictiu, de poc recomanable, de transgressor de la llei. Ell hi va posar de la seva part, però quan a algú que intenta rehabilitar-se –i Garriga ho va fer, a la seva manera– se li refrega la llufa que porta a sobre, se l'està condemnant per segona vegada pels mateixos fets. I això, que en l'àmbit judicial no és possible, socialment és un error clamorós. Aquest és l'altre ensenyament que ens ha de quedar de Joan Garriga, el de l'ídol caigut que no hem sabut (potser tampoc ell hi va ajudar) orientar cap a una segona oportunitat i que ha acabat pagant el preu més alt.

Garriga va morir després d'un accident de moto. Tots els que sabíem alguna cosa de la seva vida atzarosa temíem un final prematur. Quedem-nos amb el pilot indòmit vestit de blau i blanc i no li tinguem en compte algunes barbaritats que –atrapat per unes circumstàncies personals, econòmiques i sentimentals que molt pocs podríem pair– van ser titulars de les seves últimes entrevistes.