En el moment que escric aquest article, hi ha tres porters al Manchester United. Potser, de fet, són quatre, però parlarem de tres i sobretot de dos que se'n volien anar, però que, per motius diversos, han hagut de quedar-se. L'altre, l'argentí Sergio Romero, fitxat fa dos mesos, s'ha convertit provisionalment en el porter titular perquè Van Gaal va considerar que aquell que ho era tenia el cap posat en el Real Madrid sense que s'hagi consumat el seu fitxatge. Ara, l'exporter titular haurà de renovar amb el Manchester si vol tornar a jugar-hi. Posem-hi el nom, David de Gea, per recordar que el Madrid donava per fet el seu fitxatge, però, ai, no va ser a temps per inscriure'l a la lliga. És així que el club madrileny s'ha convertit una mica en la riota del futbol europeu mentre circula que De Gea està desesperat. Tot i que Romero no acaba de convèncer, Van Gaal no sembla disposat a cedir si De Gea no accepta la renovació a la qual es resisteix. Potser ho farà (si no ho ha fet) perquè s'arrisca a passar un any en blanc: sembla difícil que Florentino aconsegueixi donar la volta al fracassat fitxatge del porter. Un cop de puny a la prepotència del constructor, que, a més, ha hagut de demanar perdó a Keylor Navas, al qual volia facturar al Manchester. Així ens agrada veure-ho als barcelonistes, que coneixem molt bé el tercer porter –Van Gaal ni l'ha inscrit a la Champions– en discòrdia del United: Víctor Valdés, que, passant per un infern, va ser rescatat per l'entrenador holandès, però s'hi va enemistar perquè no volia jugar al filial.

Després d'anunciar definitivament la seva marxa del Barça, Valdés ha viscut un calvari arran de lesionar-se el 27 de març del 2104 durant un partit contra el Celta. No faré el relat del calvari i, en canvi, comentaré com el porter va explicar-ne l'origen en una entrevista televisiva concedida a Marlon Becerra, un odontòleg i presentador colombià. Vaig trobar l'enllaç en una notícia que anunciava unes declaracions explosives de Valdés sobre la seva marxa del Barça. Però l'odontòleg i el futbolista parlen en l'entrevista de la vida i de com aquesta pot prendre un gir inesperat i, a vegades, fatal. Víctor Valdés apel·la al destí (és a dir, a la fatalitat) però, en canvi, relata l'origen del seu calvari (la lesió funesta) amb un encadenament de causes i efectes o bé desfà la cadena: si aquell dia no hagués sigut el capità del Barça, no hauria protestat un penal que l'àrbitre va xiular incorrectament i, consultant-ho amb el linier, va rectificar, de manera que va assenyalar una falta fora de l'àrea que, parant-la, va ocasionar la lesió. És així
com ens expliquem la vida: si no hagués fet allò, si no hagués passat allò. Però, en el fons, potser sabem que res s'acaba d'explicar i per això
apel·lem al destí. Desitjo, en tot cas, que el calvari de Víctor Valdés s'acabi i que pugui ressuscitar com a porter, ni que sigui jugant al filial del Manchester United.