Diuen que tot això va començar just després de la guerra del Vietnam, quan l'autèntic poder es va confabular per evitar que el quart poder li tornés a fer la guitza en el futur. El periodisme havia provocat un corrent d'opinió generalitzat als EUA contrari a la guerra, i allò va resultar el començament del final per a l'ofici. La informació és poder va ser el lema assumit als centres de decisió. Manera de neutralitzar els abans incontrolables: crear gabinets de premsa que generessin la informació que els convingués i dificultessin als reporters la recerca independent de la veritat. Ara, mig segle després, és evident que s'han sortit amb la seva. Amb professionals a sou que sàpiguen el pa que s'hi dóna és fàcil controlar què es diu de tu i influir en el criteri de les majories. Al Barça, Núñez va ser el primer a adequar-se als temps teixint complicitats amb alguns grups de comunicació afins que encara duren i fitxant comissaris dignes de Stalin. Sota Laporta i l'esclat de les noves tecnologies, amb la pretensió d'arribar a milions de persones gràcies a la globalització del futbol, altres caps de comunicació van crear una autèntica fàbrica de continguts propis que, sota un segell controlat, emetia arreu i en diversos idiomes. Al cap i a la fi, eren productes tancats que sortien de franc i estaven perfectament preparats per a la difusió i consum massius. De mica en mica, van passar a dominar el panorama quasi totalment a la seva vènia. Si el jugador susceptible de ser notícia era, suposem, Messi, et posaven davant Vermaelen i a córrer. Menja-te'l amb patates. Portes d'entrenament tancades, amb només quinze minuts de càmeres, no fos cas que s'escapés algun secret d'estat blaugrana. Webs de notícies on pengen els comunicats urbi et orbi, i així s'estalvien de donar més explicacions. Ara, en temps de duríssima crisi terminal del periodisme tal com l'entenien les democràcies sanes –i de qualitat, que diria el president Mas–, fins i tot et donen les fotos de franc, perquè ells tenen accés a tots els territoris que han acabat vedant als professionals de fora.

I així, dissenyant línies editorials de distracció, de conveniència, de pur interès, aconsegueixen arribar al mainstream, incidir en l'opinió pública i consagrar l'anècdota que els interessa per tapar el moll de l'os que no convé exhibir. Fa anys que el periodisme ha perdut, també, la batalla amb el Barça, i el panorama català voreja la desolació perquè la independència, personal o de mitjà, acaba sortint per un ull de la cara. Es cobra caríssimes factures. Ens creiem, per tant, allò que ens volen fer creure i seguim el so del ball que marquen sense gaires exigències, ni pròpies ni del públic al qual tots hauríem de servir. S'hi està meravellosament bé a l'aixopluc del poder, els problemes s'esvaeixen i ells es perpetuen en tenir la paella totalment pel mànec. De manera tosca, de traç gros, això és el que hi ha, aquest panorama vivim. Després, sempre va bé despistar l'atenció amb la caverna aliena, amb la infantilització de l'espectacle futbolístic. Tant se val, ells poden ser caverna, però a tot arreu hem tornat a l'edat de pedra en permetre que el periodisme esportiu s'hagi convertit en pols en el vent quan hauria de ser un pilar bàsic de contrast, debat i lliure coneixement. Ara, és clar, ja no ens creu ningú.