La comèdia burlesca de Pérez

Tinc els actors, tinc els ves­tits a punt; no cal sinó que em dei­xeu fer... Hi ha un no sé què en aquesta comèdia que em tras­llada men­tal­ment a la ploma del gran Molière; i que el geni em dis­culpi. Només per això, la repre­sen­tació s'agra­eix. Com també pel fet de res­ca­tar-me del tedi pro­vo­cat per aquesta cosa inso­fri­ble de les selec­ci­ons (que és en el fut­bol el que el men­jar ràpid, en la gas­tro­no­mia): és el fit­xatge frus­trat de De Gea o l'última “comèdia bur­lesca” d'un estiu per emmar­car.

No va ser fins al dar­rer acte que el gen­til­home va aparèixer en escena. El senyor Pérez Rodríguez (PR) parla a la SER amb un to defen­siu que no escau a qui signa “mega­con­trac­tes” amb les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques amb clàusu­les d'escac i mat dei­xant clar que, si el negoci falla, ell es forra igual­ment; això sí, a compte del con­tri­bu­ent: pla­ta­forma Cas­tor, túnel del Pertús... Aquesta acti­tud d'ara..., què li deu pas­sar real­ment pel cap?

“No crec que hagi estat amb mala intenció. El que els falta és experiència”, deia ell refe­rint-se als ges­tors del Uni­ted. Si això fos així, el que no se'ls pot negar, als gent­le­men, és que són astuts dis­fres­sant la farsa, perquè a ulls del pla­neta el beneitó, que ha fet un ridícul que faria enro­jo­lar els matei­xos ger­mans Padrós, no és altre que aquell a qui lacais i major­doms ano­me­nen “Ser Supe­rior”. D'altra banda, pot­ser els del Manc­hes­ter són uns esti­rats que viuen en una ciu­tat els atrac­tius turístics de la qual encara s'han de des­co­brir, però no són pas pas­se­rells: Chev­ro­let els paga 94 mili­ons d'euros per estam­par el seu logo­tip en una samar­reta de la marca Adi­das, que al seu torn els paga 70 mili­ons més (molt lluny dels 40 més 30 que rep el Madrid de Fly Emi­ra­tes i la mateixa Adi­das).

En aquest confús afer en el qual des­triar l'acci­dent de la substància es fa difícil, sem­bla més ver­sem­blant supo­sar que, al senyor PR, li han aca­bat pre­nent lite­ral­ment el pèl. “S'ha fet dar­re­ra­ment una certa mas­ca­rada que serà aquí la més escai­guda del món, i jo pre­tenc fer-la entrar en una burla que faré al nos­tre bar­ret de ria­lles”, diu el murri de Covi­e­lle, que es vol apro­fi­tar del senyor Jour­dain, un burgès petu­lant amb ínfu­les d'aristòcrata...

L'endemà mateix de dei­xar el senyor PR amb el cul a l'aire i aire­jant-se, el web del Uni­ted pre­sen­tava el rellotge ofi­cial del club amb l'esfera mar­cant, curi­o­sa­ment, les twelve o'clock. Això és inex­periència o fina iro­nia britànica? Doncs encara sort que no se li han empor­tat el Ber­nabéu sen­cer dei­xant-hi només les por­te­ries perquè recordés que abans, allà, hi havia un cam­pet.

Pri­mer va ser la Mari, mare ofesa de Casi­llas, dient-li el nom del porc; després, Peter Lim, que­dant-se amb un sucu­lent per­cen­tatge dels drets d'imatge de Cris­ti­ano, amb el som­riure com­pla­ent de Jorge Men­des (el “supera­gent” que també ho és de De Gea...); tot seguit, Ser­gio Ramos, obli­gant-lo a fir­mar-li un pla de jubi­lació que farà d'or al de Camas, i ara aquest estro­pell monu­men­tal. Defi­ni­ti­va­ment, aquest no ha estat l'estiu somiat pel senyor PR, qui es va quei­xar també que alguns peri­o­dis­tes fan de la crítica cap a ell la seva única raó de ser, dei­xant veure que són uns pobres des­gra­ci­ats.

Covi­e­lle, rema­teu-ho: “Tot això té una certa flaire de comèdia; però amb ell pot arris­car-se tot, no cal mirar-hi prim.” S'abaixa el teló.