Encara quedarà pendent l'arrencada de la categoria amateur més baixa, la quarta catalana, però molts camps de futbol del país ja han vist els primers partits aquest cap de setmana, amb el començament de lliga a primera, segona i tercera catalana, i també a primera i segona femenina. Els jugadors comencen a competir, i els directius, a procurar que no els falti res. Cadascú al seu nivell, tothom qui assumeix responsabilitats en una entitat té maldecaps. En el futbol professional, m'imagino que més d'un s'ho deu pensar bé a l'hora d'entrar a formar part d'un consell d'administració, per més que faci la sensació que els desgavells econòmics acaben sent poc castigats. A l'altre costat de la balança, ho vulguin reconèixer o no, hi ha la presumpta notorietat i l'atracció del poder que es deu sentir, suposo, des de la llotja. Un al·licient discutible que, en qualsevol cas, desapareix en l'esport amateur. Qui agafa les regnes de l'equip de futbol del poble? I parlem de futbol, però ho podríem fer de bàsquet, d'hoquei o de qualsevol altre esport. Ser directiu d'un club modest vol sacrifici, generositat, paciència i moltes hores d'esforç sense retorn directe quantificable. Una sèrie de valors, els de l'altruisme, que avui més que mai semblen anar a contracorrent, per desgràcia. Fa la sensació que tots els contextos (social, econòmic, polític) s'han posat d'acord per empènyer els directius a engegar-ho tot a rodar. Per als clubs modestos, anar a buscar ingressos deu ser un drama. I ja només faltaven les amenaces que van començar a arribar de Madrid respecte a la regularització de tothom qui col·laborés amb un club.

Sóc dels que he defensat sempre (i practicat) el sentiment de pertinença a un club de regional, però s'ha de ser molt valent per posar-s'hi. O per mantenir-s'hi, que hi ha un grapat d'exemples arreu del país. També conec alguns joves que, segurament perquè ho havien mamat des de petits, ara s'engresquen i s'atreveixen a agafar el relleu. L'admiració és màxima.