Resulta difícil no fer un balanç molt positiu d'aquest estiu en relació amb el Barça de Luis Enrique. Amb la ressaca del triplet, amb Messi i companyia jugant la copa Amèrica, amb la resta del grup fent les Amèriques en la pretemporada i sense cap possibilitat de reforçar-se en el mercat, l'equip s'ha posat en marxa guanyant una de les dues supercopes i sumant 6 punts de 6 possibles en la lliga, amb l'afegit –entre parèntesis– del primer avantatge respecte al Real Madrid. I encara hi podríem afegir el sorteig de la Champions, no perquè la classificació sigui un tràmit, sinó perquè el grup no afegeix dificultats extraordinàries a un calendari de tardor ja prou complicat. Dit això, res en aquesta segona temporada de Luis Enrique serà fàcil per al Barça, més enllà de rivals i arbitratges. L'èxit del curs dependrà en gran part de la fam dels jugadors, del fet que l'interès de l'equip continuï estant per sobre de la resta i que la competència obligui els considerats titulars a guanyar-se la seva condició en el dia a dia. Només si es donen aquestes condicions, l'equip serà capaç de rendir i competir al nivell de la temporada passada o superior. És cert que l'equip se sent més capaç que fa un any a hores d'ara, té més confiança i menys dubtes, però també s'ha debilitat, sobretot amb l'absència de Xavi i el traspàs a última hora de Pedro. Mentre no arribin els reforços al gener, la plantilla serà molt curta, les alternatives al mig del camp i al davant són tan escasses que pràcticament es redueixen a Rafinha i Mascherano. Amb Arda i Aleix Vidal, la situació millorarà. Però fins llavors, les bones notícies es resumeixen molt ràpid: el fitxatge de Vermaelen, a hores d'ara l'únic suplent amb arguments suficients per conquerir plaça a l'onze, i l'aparició de Sergi Roberto al lateral dret. El temps dirà si és un pedaç d'urgència o un altre èxit de la Masia, d'aquests que últimament són més cars de trobar.