El candidat del Partit Popular per al 27-S, Xavier García Albiol, va parlar d'esports dies enrere en un acte de la precampanya. Ho va fer, evidentment, per recordar-nos, als catalans, que tot sols no serem mai campions del món de futbol. I que, també en l'esport, segons ell, és clar, val més anar plegats que separats. L'esport és un dels camps en què es pot apel·lar més als sentiments, diguem-ho així, unionistes. Estic segur que hi ha molts independentistes de pedra picada que van amb la roja i volen que guanyi. L'excusa principal pot ser que hi ha molts catalans a les seves files, però segur que també hi ha una bona part de tradició, de la carrincloneria de no barrejar l'esport amb la política i que sempre queda millor anar amb els que guanyen –o han guanyat.

García Albiol te raó. Segurament Catalunya no serà mai campiona del món de futbol, de bàsquet o d'handbol –d'hoquei sobre patins ja ho ha estat, per bé que amb el nom d'un altre–. I ni falta que fa. En esport, com en tantes altres coses en tot aquest procés que vivim, no es tracta de guanyar. Es tracta simplement de ser-hi. D'existir. Del fet que els esportistes catalans puguin competir amb el seu país, amb la seva nació, amb el seu estat, i puguin veure com la bandera catalana desfila al costat de la resta d'estats del món. I que els aficionats catalans es puguin identificar plenament amb uns esportistes, sense haver de buscar succedanis ni fer tries a contracor.

Del que no parla García Albiol és que, sense els catalans, segurament Espanya no podria presumir dels guardons mundials que abans esmentava. Això és el que a ell, espanyol per sobre de tot, l'hauria de preocupar. L'esport català, internacionalment parlant, sortirà de zero amb la independència. L'esport espanyol, sense els catalans, baixarà uns quants graons. O potser no. Potser sense el llast que alguns veuen dels catalans no prou compromesos emocionalment –o que, simplement, juguen amb la roja per diners–, els anirà millor.

I si no els va millor, sempre poden invocar l'esperit de la “nació més antiga d'Europa” i reclamar els esportistes dels territoris que un dia van ser seus. Podrien demanar Messi o els jugadors de rugbi a l'Argentina; el boxador Manny Pacquiao a les Filipines; els atletes de fons al Marroc; Cristiano Ronaldo i els jugadors d'hoquei sobre patins a Portugal; els ciclistes i els jugadors d'hoquei sobre herba a Bèlgica i Holanda; els Lakers de Los Angeles a Califòrnia; els Heat de Miami a Florida, els Spurs de San Antonio a Texas, els jugadors de beisbol a Cuba i la República Dominicana, o Usain Bolt i companyia a Jamaica. Tots ells són de territoris que un dia van formar part de la corona espanyola. I que en van marxar ja fa molts i molts anys. Com farem nosaltres. Que gran que hauria estat l'esport espanyol –si hagués existit l'esport com el coneixem ara– entre el segles XVI i XIX!