Una entesa ineludible
Raúl Tamudo va decidir penjar les botes dissabte passat i ara s'obre un escenari per propiciar el seu retorn a l'Espanyol. El càrrec més idoni i el moment més propici hauran de ser triats pels dirigents del club i pel mateix jugador. Ara toca guardar en un calaix els retrets de fa cinc anys i pensar en positiu. El futbolista, amb la perspectiva que dóna el temps, és conscient que ell i el seu entorn més pròxim es van equivocar amb certes decisions, i l'entitat blanc-i-blava, en la figura dels seus dirigents, tampoc no va ser del tot diligent en la seva actuació. Tothom tenia les seves raons, però la que en va sortir més esquitxada va ser la mateixa entitat, que va veure com el seu futbolista més important dels últims 25 anys sortia del club com un pària en un comiat llarg i amarg que va durar divuit mesos. Els dirigents actuals de l'Espanyol es troben davant una magnífica oportunitat per refer els lligams amb un dels ídols vivents i mite de l'imaginari col·lectiu blanc-i-blau. El club ha estat ràpid en aprofitar la visita del Madrid per entregar a Tamudo la insígnia d'or i brillants. De fet, les declaracions del jugador i de la mateixa entitat han estat d'acostament, per refer ponts. Raúl Tamudo és patrimoni sentimental i educatiu de l'Espanyol. Una figura tangencial i que no admet debats, i que l'entitat blanc-i-blava no pot desaprofitar. El colomenc, com tot ésser humà, té les seves ombres, però sense ell no s'entendria l'Espanyol dels últims quinze anys amb les dues copes del Rei, del 2000 i el 2006, com a colofó, sense esmentar els seus 129 gols o els 340 partits jugats. L'Espanyol hauria de tenir molta pressa per trobar-li un forat en el seu organigrama i millor que ho faci avui que no pas demà. En qualsevol cas, dissabte la directiva (i els màxims accionistes) veurà com tota la massa social es rendeix a la figura de Raúl Tamudo. I és que les institucions que no cuiden ni respecten les seves figures llegendàries són entitats sense ànima.