Tot depèn dels resultats

No és qüestió de pas­sar fac­tura ningú però és clar que ningú no fa feina per res. Ni con­tra res. Ni con­tra ell mateix. El conei­xe­ment del mer­cat fut­bolístic no acos­tuma a ser gran cosa entre la majo­ria dels afi­ci­o­nats i el boca ore­lla sovint fun­ci­ona amb els més popu­lars, amb els més cone­guts o amb les estre­lles con­sa­gra­des sense deta­llar aspec­tes tècnics. En el fut­bol alguns fit­xat­ges són com un meló. Estan per obrir. Es tenen algu­nes referències i poca cosa més. També és veri­tat que tot ple­gat ha millo­rat i que la infor­mació ara corre més que mai. Amb d'altres esports passa el mateix. Si tot això ho apli­quem a un juga­dor belga que el Barça va fit­xar fa un any veu­rem que ara es valora de manera ben dife­rent de com es feia fa un any. Ara el belga Ver­ma­e­len és el gran des­co­bri­ment. El gran fit­xatge encara que amb un any de retard que ha ser­vit durant tot aquest temps per qüesti­o­nar el juga­dor i qui el va fit­xar. Juga dos par­tits, fa un gol i la memòria dels grans detrac­tors s'esva­eix com si res. Ara resulta que la pro­posta fut­bolística encaixa en el Barça i que Zubi va fer bé la seva feina. Quin encert. Amb bons resul­tats. Queda i és evi­dent que ha rebut crítiques mati­ne­res, interes­sa­des o sense sen­tit. Per a un espor­tista viure lesi­o­nat i no recu­pe­rar-se per fer diària­ment la seva feina és cruel, com ho és qual­se­vol malal­tia per a qual­se­vol de nosal­tres. En l'esport par­lar per par­lar és habi­tual. Amb dades o sense. I com sem­pre, els resul­tats són els que manen. Ara el belga ha jugat i ho ha fet bé. Si demà torna a jugar, ja veu­rem i escol­ta­rem els comen­ta­ris. Depèn de com jugui, la qua­li­tat que va aparèixer com si res des­a­pa­rei­xerà com si res. Això, malau­ra­da­ment per a alguns és així.

Com ho és el neguit i, em sem­bla, la poca paciència per tre­ba­llar amb la base que tenen els res­pon­sa­bles de la natació sin­cro­nit­zada si fem cas del retorn de Gemma Men­gual a l'alta com­pe­tició. Si ara cal res­ca­tar qui ha estat una de les grans figu­res de la natació sin­cro­nit­zada, diu ben poc per la valo­ració de la feina que es fa, i espe­ci­al­ment amb les més joves. Poca con­fiança. Això és tallar les ales a les noves gene­ra­ci­ons, i en lloc de veure Men­gual com un refe­rent en els entre­na­ments i com algú que les pot aju­dar i asses­so­rar per millo­rar en un esport que reclama mol­tes hores de tre­ball, ara és una rival que de sor­tida, pel seu recor­re­gut ante­rior, ja té feina feta. No sem­bla una bona solució. Men­gual ja es va reti­rar pen­sant que podria con­ti­nuar i es va esta­ve­llar en la nega­tiva de la selec­ci­o­na­dora de lla­vors, Anna Tarrés, de dei­xar-la anar als Jocs Olímpics de Lon­dres o als mun­di­als de natació de Bar­ce­lona. Ara Tarrés ja no hi és i els actu­als res­pon­sa­bles de la sin­cro li han dit que podrà anar als Jocs del Bra­sil l'any que ve. Són cri­te­ris. Cri­te­ris tècnics que com sem­pre es valo­ra­ran segons els resul­tats. Si Men­gual torna amb la meda­lla que bus­quen, serà un èxit. Sense meda­lla, la pit­jor decisió mai presa.