Guardiola va justificar fa un parell de dies per què va “haver de” jugar en la selecció espanyola. Simplement no n'hi havia de catalana. Les declaracions, que responien a les crítiques que li havia fet el sempre entranyable Jorge Fernández Díaz, coincideixen pràcticament en el temps amb la campanya desfermada a les Espanyes contra Gerard Piqué. El company Àlex Santos escrivia fa un parell de dies sobre els errors en el comportament del central del Barça. Però no ens enganyem. Les factures que l'afició espanyola vol cobrar al central del Barça no tenen res a veure amb la seva mala imitació de Fernando Hierro –sempre admirat tot i la seva actitud fatxenda al camp– sinó a unes idees polítiques que no només no es comparteixen sinó que són considerades pràcticament delictives per un ampli sector de la societat espanyola.

Animo, doncs, Piqué a fer un pas enrere i a renunciar, de bones maneres, a la selecció espanyola; com molts van demanar a Messi –per raons diferents– que deixés el combinat argentí després de rebre crítiques desmesurades per la seva actuació en la darrera copa Amèrica. Si ho fa, el central entrarà en la reduïda llista de futbolistes que han posat per sobre la dignitat dels seus ideals al presumpte honor de ser internacional espanyol i als guanys ja siguin econòmics o de prestigi que això suposa.

El primer que ho va fer va ser Iñakio Kortabarria. Havia de ser un basc, és clar. El central de la Real Sociedad va jugar quatre partits amb Espanya i el 1977 hi va renunciar al·ludint motius ideològics. Kortabarria és recordat, sobretot, per la imatge que va protagonitzar el 5 de desembre del 1975 portant un ikurrin al costat del capità de l'Athletic, el llegendari Iribar, abans d'un derbi a Atotxa. La bandera era il·legal i la fotografia de tots dos jugadors va esdevenir immediatament una icona en la lluita per les llibertats del País Basc. Els dos jugadors es van arriscar a una pena de presó, però ningú es va atrevir a denunciar-los.

El segon tampoc va ser un català. Mireu si en som de valents. El lateral gallec Nacho (SD Compostel·la) va pronunciar la recordada frase “no me interesa xogar con Espanha” just l'endemà que el seleccionador espanyol el 1996, Javier Clemente, va avançar que tenia pensat convocar-lo. Tot i que Nacho no era precisament una gran figura, l'enrenou mediàtic va ser esperpèntic i va concloure amb una entrevista indigna al programa El Larguero. José Ramón de la Morena i els seus col·laboradors van intentar ridiculitzar-lo no només per les seves idees sinó pel modest club en el qual jugava i per les seves característiques com a jugador. “Nacho, no me suena”, va dir Tomàs Guasch. Quin nivell.

El primer català que va fer un pas enrere davant la possibilitat de debutar amb Espanya va ser Oleguer Preses. És un cas ben conegut. Luis Aragonés, amb seny, va escoltar els arguments del jugador i no el va convocar. Però el seu compromís amb el país i també contra la repressió de l'Estat espanyol, va fer que la marca valenciana Kelme li retirés el seu patrocini. I la tribu, aplaudint.

El cas menys conegut és el de l'excapità de la Real Sociedad Mikel Aranburu, que es va saltar dues convocatòries amb la selecció sub-21 i més endavant confirmaria que no hauria jugat amb Espanya encara que el seleccionador absolut l'hagués cridat.