L'anunci d'un producte que es barreja amb la llet. En recordaran la campanya, ara fa deu anys, quan es volien associar els èxits esportius de dos campions prematurs amb el que les seves mares, que protagonitzaven els espots, els havien donat per esmorzar en la seva recent etapa infantil. L'eliminació de Rafa Nadal del US Open, en la tercera eliminatòria del torneig, va significar que el manacorí trencava una ratxa de deu anys durant els quals, com a mínim, guanyava un torneig del Grand Slam. El pilot de la petroliera, a qui mai vam poder veure celebrar un triomf amb una senyera (estelada, ja...), va trencar aquell 2005 una ratxa de tres títols mundials seguits, un a 125 i dos a 250. Era l'època en què els èxits esportius tornaven a donar a l'imperi que mai veia com es ponia el sol una darrera època daurada, que va arribar al seu moment àlgid amb els títols mundials de bàsquet i futbol. Fórmula 1, motociclisme, tennis, ciclisme... La furia, el “soy español, a qué quieres que te gane”, vaja.

Tornant a la raqueta, als èxits individuals s'hi van sumar els col·lectius, amb la Davis. La armada, n'hi van dir els aparells propagandístics. I, ves per on, uns dies després de ser eliminat als EUA, el manacorí més il·lustre de la llotja del Bernabéu va anunciar que tornaria a jugar amb la roja després de dos anys sense fer-ho. Quin bon gest, posar-se a les ordres de Conchita Martínez per disputar l'eliminatòria contra Dinamarca i evitar el segon descens seguit. Ara, més que el gest, convindria recordar que les normes per poder ser als Jocs obliguen els tennistes a disputar com a mínim tres eliminatòries de la Davis durant el cicle olímpic. I des de la cita de Londres, Rafa només en va jugar una, el 2013. Vamos!, doncs.

És, l'exemple de Rafa, la mostra d'una política esportiva erràtica, caduca. Que no sap guanyar perquè no aprofita els èxits per promocionar l'esport –vegin el cas de Gemma Mengual, també–. Veurem si saben perdre.