Els elogis rebuts per Gerard Piqué després de les últimes declaracions giren entorn d'un concepte cabdal a la Catalunya d'avui: sense complexos. Les noves generacions han estat, per sort, criades en democràcia i ja no mostren pèls a la llengua a l'hora d'expressar el que pensen i senten. Ho fan en llibertat, sense acotar el cap ni donar excessives explicacions per allò del què diran o què pensaran a l'altra banda, la del poder, la dominant. En certa manera, ens ensenyen el camí, la ruta que el país també ha d'agafar per seguir endavant sent coherent als seus sentiments i arguments. Naturalment, encara arrosseguem llasts, noses d'un passat gens reeixit de les quals ens volem desempallegar ràpidament. El franquisme va resultar una tragèdia per al país, des de l'alçament en armes dels rebels i la votada República fins a, assumim-ho d'una vegada, l'herència d'una transició que només volia, de manera tòpicament lampedusiana, fer veure que ho canviava tot per acabar amb una continuïtat interessada.

La por col·lectiva aferrada a l'ànima i el desig de continuar la vida com fos ens va convertir en amnèsics selectius. Ara, a les portes d'unes eleccions decisives i 40 anys després de la mort d'aquell règim caracteritzat per la misèria moral i la nul·la compassió pels perdedors de tota mena, revifa un clau roent que aquest diari ha sabut agafar per bandera: les tres medalles concedides pel Barça a Francisco Franco. Tant se valen ja les circumstàncies, les excuses. Si ens considerem demòcrates, poc cas haurem de fer d'aquelles veus que consideren millor tancar el passat i considerar-ho aigua passada. De cap de les maneres, aquests no són arguments vàlids. És una vergonya que arrosseguem, com tants altres fruits amargs d'aquells temps que, per justícia i respecte als que ho van patir, hauríem de tancar d'una vegada pel bé de la nostra salut col·lectiva.

No cal parlar de Suñol, ni de la repressió viscuda contra “el club dels catalans” –definició encunyada als anys vint–. Tampoc demanarem explicacions ni a Núñez ni a Gaspart per no haver-ho fet, prou coneixem de quin peu calcen. En tot cas, pot sobtar que Laporta, un desacomplexat, no ho fes, sense que encara coneguem les seves raons i motivacions. Ara, quan la junta parla de compromís de país celebrant la Diada, podrien atrevir-se a ser coherents entre la pràctica dels fets i la teoria de dir foteses per quedar bé, el seu esport preferit.

Calen 500 compromissaris per portar la retirada de les medalles a l'assemblea, però encara hi ha una drecera més curta. Tan fàcil com que el vicepresident Vilarrubí porti la qüestió a la propera junta i decideixin posar fi a la farsa. No vingueu amb què només consten dues medalles en acta o amb les circumstàncies polítiques d'aquell moment. Són excuses de mal pagador. Si Vilarrubí declarava aquí divendres que seria el primer a fer el pas, que el faci, simplement, que se'n faci càrrec i ens tregui del damunt aquesta molesta motxilla que ens recorda una demostració sagnant: són durs els temps en els quals has de lluitar per les evidències.

I evident és que vam patir Franco fins a extrems demencials, i encara paguem la pesada càrrega de la seva ideologia. Com Piqué, fora complexos, no són temps ni dies de tebiors ni de quedar bé al·legant hipòcrites neutralitats. Simplement, per decència. Ja toca.