S'ha acabat el bròquil, s'ha acabat la por. Els catalans plantem cara, i el que és pitjor per a ells, convençuts del nostre dret nacional i democràtic. L'exemple més clar el tenim amb Gerard Piqué. El jugador del Barça és una persona jove, desacomplexada, vital i divertida. El club es va treure de damunt la imposició psicològica de l'imperi blanc de Bernabéu i la resta de cacics blancs, el d'haver de competir amb les cartes marcades de l'adversari, a partir de l'arribada de Cruyff com a entrenador, amb Núñez de president i amb la consolidació de l'autogovern malgrat el 23-F i la LOAPA del PSOE. Defensant-nos com podíem de l'espoli fiscal i de les seves lleis.

L'equip del regne és l'equip de debò de l'Espanya borbònica, mai tan clar com ara en desbocar-se el gallejar dels crits contra Piqué per haver fet una burla contra l'equip de Ramos. El mateix que va fer precisament ell contra l'Atlético fa un parell d'anys i a tot espanyol embadocat li va semblar el més divertit i lleuger del món. Piqué va possibilitar que Espanya com a selecció de futbol guanyés el mundial i l'Eurocopa, i acompanyat de les manifestacions continuades més grans de la història contemporània, fan que avui res ens puguin dir des de l'Espanya intolerant. Fins i to ens fa riure que un candidat de sospitós to racista ens vulgui crear por de perdre el Barça i l'Espanyol entre els equips de la lliga espanyola si som independents. Res, a seguir com Piqué. Som com som, no ens penedim de res.

Per cert, el meu suport a Collet i l'Espanyol per la seva actitud nacional, honesta, digna i valenta. I per dir una i mil vegades que els colors blanc i blau, des de la selecció de l'Argentina fins a la resta d'equips que els duen són d'origen borbònic. Una cosa és la història; l'altra, el present. L'Espanyol té tant de borbònic com la selecció argentina, i la gran massa de seguidors del club català tant com d'anglesos els australians encara que formin part de la Commonwealth. És a dir, res.