L'ésser humà és incorregible. No n'hi ha cap altre que pugui ensopegar –i més de dos cops, si fa falta– amb la mateixa pedra. En cas contrari, no tindria explicació el panorama que es visualitza a un any vista al voltant del control del bàsquet europeu de clubs. Hi podem posar tots els matisos que vulguem, la perspectiva que a cadascú li interessi segons afinitats o el grau d'exageració més o menys marcat, però el fons és que es podria tornar a viure una situació tan ridícula com la del 2000/01, en què hi va haver dos torneigs. Un era la Suprolliga, emparada per la FIBA, amb equips com el Maccabi, el CSKA i el Panathinaikòs. L'altra, l'Eurolliga, amb el Barça, el Madrid i l'Olympiacòs. Quin és el millor equip d'Europa, si hi ha dos campions? El que dèiem, ridícul.

La pugna entre els dos organismes està totalment oberta, quinze anys després. Va arrencar amb una guerra de trinxeres i ara la pugna és pública, sense reserves, per part de totes dues parts. La FIBA, que organitza enguany la seva FIBA Europe Cup (56 equips però de nivell baix) pressiona les federacions per assegurar que, de cara al 2016/17, tingui un cartell de més impacte. És així, en aquest context, on s'han d'interpretar les declaracions de Jean-Pierre Siutat a L'Équipe, en què afirmava que els equips francesos hauran de disputar l'Eurolliga de la FIBA la següent temporada i, si no ho fan, s'exposen a sancions molt dures. Entre elles, l'exclusió del campionat francès. Aquesta mesura pot fer-se en les lligues que depenen directament de les federacions, però n'hi ha d'altres, com la Lliga Endesa o la Lega, que són privades, dels clubs. I aquí la decisió és seva, sense pressions que valguin.

L'únic gest de seny dels darrers mesos ha estat el dels vuit clubs europeus més potents (Barça, Madrid, Olympiacòs, Panathinaikòs, Fenerbahçe, Efes, Maccabi i CSKA) en què van manifestar la voluntat de continuar a l'Eurolliga, per bé que van garantir una reunió amb la FIBA per buscar consens. I aquesta, consens, és la paraula màgica. Si no hi és, uns poden anar cap a un lloc i la resta, a l'altre. I, al final, hi hauria dos torneigs a mitges i l'espectador acabaria frustrat. Per l'orgull d'uns pocs.