Vergonya blanc-i-blava

Han pas­sat qua­tre dies des de la gole­jada ver­go­nyosa de l'Espa­nyol con­tra el Madrid. Va ser una der­rota d'aque­lles que fan mal. Pri­mer pel resul­tat: 0-6. Un resul­tat més digne d'un set de ten­nis que no pas d'un par­tit de fut­bol pro­fes­si­o­nal de pri­mera divisió. Però més enllà del resul­tat el que va pro­vo­car, i segueix pro­vo­cant, esgar­ri­fan­ces és l'espec­ta­cle dan­tesc i paupèrrim que van ofe­rir els fut­bo­lis­tes blanc-i-blaus. Tot­hom és cons­ci­ent que la lliga dels últims anys (amb permís de l'Atlético) ha estat una lluita bicèfala entre el Barça i el Madrid. El repar­ti­ment econòmic dels últims quinze anys ha fet que gua­nyar els dos titans de la lliga sigui una uto­pia embol­ca­llada amb la fe d'un mira­cle. Ningú exi­geix els juga­dors de Ser­gio gua­nyar el Madrid o treure, com a mal menor, un empat. L'única cosa que es pres­su­posa en aquesta mena de par­tits és orgull i afany com­pe­ti­tiu. És tracta d'una cosa tan sen­zi­lla com dig­ni­fi­car la samar­reta. Par­tits com el jugat dis­sabte pro­vo­quen una immensa des­a­fecció en l'afi­ci­o­nat, que es pre­gunta què cony fa per­dent el temps veient un espec­ta­cle paupèrrim. El fut­bol és pur sen­ti­ment, és pura passió i fa que mol­tes vega­des els segui­dors per­din la pers­pec­tiva de les coses per l'escal­for del moment. Dis­sabte no es va pro­duir ni això. El men­fo­tisme de la gra­de­ria va ser la rèplica a l'aba­ti­ment dels juga­dors. Els socis no van tenir coratge ni per mos­trar la seva dis­con­for­mi­tat en forma de xiu­lada o moca­do­rada, i això que el 0-6, la pit­jor der­rota en la lliga de tota la història de l'Espa­nyol com a local, era un motiu prou eloqüent per tren­car-ho tot. El fet de ser la ter­cera jor­nada de lliga ha jugat a favor d'aquesta tensa calma, però l'afi­ci­o­nat no obli­darà fàcil­ment el mal que ha fet. Aquesta és una espina que que­darà cla­vada durant tota la tem­po­rada i ara només queda l'obli­gació que els fut­bo­lis­tes mos­trin el seu orgull i dig­ni­fi­quin la samar­reta durant les pro­pe­res trenta-cinc jor­na­des per fer-se per­do­nar.