La gent del món de l'esport –esportistes, entrenadors, directius– acostuma a ser assenyalada com a gent mancada de discurs, incapaç d'anar més enllà dels tòpics que es repeteixen abans i després de fer la seva activitat. Seria faltar a la veritat negar que els esportistes acostumen a repetir sempre el mateix discurs i que quan algú se surt del que és habitual –com va fer Gerard Piqué dies enrere–, sembla que sigui festa major. Fa més de trenta anys que em dedico a fer de periodista esportiu. He tractat amb molta gent de l'esport, directament o indirectament, i és veritat que costa molt treure coses interessants a la gent de l'esport. També és veritat que moltes vegades m'he preguntat si és perquè no tenen res a dir, no ho volen dir o, simplement, és culpa dels periodistes, que no en sabem més. Segurament hi ha una mica de tot plegat.

Fa setmanes, però, que la meva perspectiva sobre aquesta qüestió està canviant. La veritat és que escoltant el que diuen molts dels candidats a les eleccions del 27-S, i molts dels que no són candidats però que visiten les colònies, estic arribant a la conclusió que potser sí que fan bé els esportistes amagant-se rere els tòpics. Perquè potser val més escoltar allò de “futbol és futbol”, “els partits duren noranta minuts” o “no hi ha enemic petit”, que no pas les bajanades, insults i, directament, mentides, que escoltem aquests dies amb la vista posada en el 27-S.

Un altre dels llocs comuns que hi ha sobre els esportistes és el seu baix nivell intel·lectual. Una generalització, evidentment, falsa. Tan falsa com el suposat nivell intel·lectual de les persones que es dediquen a la política. Un nivell que hem constatat com anava degenerant entre els polítics professionals de tota la vida. La irrupció dels que se suposa que han de regenerar la política, des de Ciutadans fins a Podemos, ha agreujat encara més la situació. Albert Rivera, Inés Arrimadas, Lluís Rabell i Pablo Iglesias, uns més que altres, tenen un discurs tan ple de tòpics –en el cas que ens ocupa, sobre Catalunya i els catalans– com el dels futbolistes del Barça i el Real Madrid quan desfilen per la zona mixta després d'un partit de futbol. Amb una diferència, els esportistes no acostumen a mentir de manera premeditada per aconseguir els seus objectius. Els polítics, els nous i els vells, sí. O si més no, a dir mitges veritats, que al capdavall és si fa o no fa el mateix.

Els esportistes poden dir tòpics o fer discursos buits davant dels micròfons, però rendeixen al camp, la pista, la piscina o la carretera, el seu veritable hàbitat. Pablo Iglesias, Albert Rivera i companyia, els que vénen a donar lliçons, no han demostrat, fins ara, res més que la seva capacitat per fer discursos amb frases que donen titulars, però que demostren que ni coneixen del que parlen, ni escolten els altres, ni s'escolten a ells mateixos. Els esportistes, com a mínim, coneixen les seves limitacions.