Entre els tòpics i les mentides

La gent del món de l'esport –espor­tis­tes, entre­na­dors, direc­tius– acos­tuma a ser asse­nya­lada com a gent man­cada de dis­curs, incapaç d'anar més enllà dels tòpics que es repe­tei­xen abans i després de fer la seva acti­vi­tat. Seria fal­tar a la veri­tat negar que els espor­tis­tes acos­tu­men a repe­tir sem­pre el mateix dis­curs i que quan algú se surt del que és habi­tual –com va fer Gerard Piqué dies enrere–, sem­bla que sigui festa major. Fa més de trenta anys que em dedico a fer de peri­o­dista espor­tiu. He trac­tat amb molta gent de l'esport, direc­ta­ment o indi­rec­ta­ment, i és veri­tat que costa molt treure coses interes­sants a la gent de l'esport. També és veri­tat que mol­tes vega­des m'he pre­gun­tat si és perquè no tenen res a dir, no ho volen dir o, sim­ple­ment, és culpa dels peri­o­dis­tes, que no en sabem més. Segu­ra­ment hi ha una mica de tot ple­gat.

Fa set­ma­nes, però, que la meva pers­pec­tiva sobre aquesta qüestió està can­vi­ant. La veri­tat és que escol­tant el que diuen molts dels can­di­dats a les elec­ci­ons del 27-S, i molts dels que no són can­di­dats però que visi­ten les colònies, estic arri­bant a la con­clusió que pot­ser sí que fan bé els espor­tis­tes ama­gant-se rere els tòpics. Perquè pot­ser val més escol­tar allò de “fut­bol és fut­bol”, “els par­tits duren noranta minuts” o “no hi ha ene­mic petit”, que no pas les baja­na­des, insults i, direc­ta­ment, men­ti­des, que escol­tem aquests dies amb la vista posada en el 27-S.

Un altre dels llocs comuns que hi ha sobre els espor­tis­tes és el seu baix nivell intel·lec­tual. Una gene­ra­lit­zació, evi­dent­ment, falsa. Tan falsa com el supo­sat nivell intel·lec­tual de les per­so­nes que es dedi­quen a la política. Un nivell que hem cons­ta­tat com anava dege­ne­rant entre els polítics pro­fes­si­o­nals de tota la vida. La irrupció dels que se suposa que han de rege­ne­rar la política, des de Ciu­ta­dans fins a Pode­mos, ha agreu­jat encara més la situ­ació. Albert Rivera, Inés Arri­ma­das, Lluís Rabell i Pablo Igle­sias, uns més que altres, tenen un dis­curs tan ple de tòpics –en el cas que ens ocupa, sobre Cata­lu­nya i els cata­lans– com el dels fut­bo­lis­tes del Barça i el Real Madrid quan des­fi­len per la zona mixta després d'un par­tit de fut­bol. Amb una diferència, els espor­tis­tes no acos­tu­men a men­tir de manera pre­me­di­tada per acon­se­guir els seus objec­tius. Els polítics, els nous i els vells, sí. O si més no, a dir mit­ges veri­tats, que al cap­da­vall és si fa o no fa el mateix.

Els espor­tis­tes poden dir tòpics o fer dis­cur­sos buits davant dels micròfons, però ren­dei­xen al camp, la pista, la pis­cina o la car­re­tera, el seu veri­ta­ble hàbitat. Pablo Igle­sias, Albert Rivera i com­pa­nyia, els que vénen a donar lliçons, no han demos­trat, fins ara, res més que la seva capa­ci­tat per fer dis­cur­sos amb fra­ses que donen titu­lars, però que demos­tren que ni conei­xen del que par­len, ni escol­ten els altres, ni s'escol­ten a ells matei­xos. Els espor­tis­tes, com a mínim, conei­xen les seves limi­ta­ci­ons.