Per ells
Algú, és de justícia, els ha de recordar i portar-los des de la memòria fins al present. Agraïts encara i sempre per la seva resistència, exemple i perseverança en situacions històriques de pura supervivència. Acotem-ho a la centenària república blaugrana: va per Joan Gamper, que va fundar aquest pal de paller emocional pel qual es va deixar la vida després d'una obra curulla d'altruisme exemplar. Per aquells estrangers pioners que van apreciar la diferència, la via catalana de ser i obrar des de la consciència minoritària. Per Gaspar Rosés, visionari que va ratificar el català com a eina de comunicació del club. Per George Pattullo i Walter Rozitski, amics a Barcelona i enfrontats pels temps en la Primera Guerra Mundial. Per aquells asseguts a la darrera fila del carrer Indústria, els culers que ens van llegar l'apel·latiu. Per Daniel Carbó, Corre-cuita, i altres periodistes que, ja en l'edat d'or, qualificaven el Barça com “el club dels catalans”. Per la subtil ironia de Valentí Castanys i la gent del Xut!, que enfortien l'explícita identitat entre línies. Per la Vella Torralba, la Bruixa Piera i Sagi. Pels espectadors d'aquell juny del 25 en l'homenatge a l'Orfeó Català de les Corts, valents i demòcrates disposats a plantar cara a la dictadura de Primo de Rivera. Per Josep Raich, que va marxar cames ajudeu-me a causa de la intransigència d'uns quants i que va patir després la repressió dels guanyadors. Per Berkessi, Krankl i Stòitxkov, forans ben conscients de la nostra identitat. Per Mingo Balmanya i el Mestre Escolà, depurats i humiliats pel sol fet de ser desafectes a un règim miserable i genocida. Pels herois de la gira mexicana del 37, els millors ambaixadors possibles i d'una dignitat extraordinària –abans l'exili que tornar a la derrota–, amb Martí Ventolrà com a cap de files. Per Mariano Martín, César Rodríguez i la llarguíssima llista d'altres que, tant se val d'on vinguessin, sabien defensar la samarreta des d'altres sentiments que acabaven enfortint el nostre. Per Ramon Zabalo, el rodamón de Fort Pienc, que mai no es va deixar doblegar. Pel canari José Padrón, El Sueco, exjugador combatiu, mort en la misèria de París després d'alliberar-la allistat en les files del General Leclerc; retrat perfecte del digne perdedor.
Per Lluís Miró, porter de la humiliació de l'11-1, orquestrada des dels poders fàctics del feixisme aniquilador. Per tots aquells que, nascuts a casa, notaven tremolor de cames quan es posaven l'escut i la samarreta blaugrana; tanta era la simbologia, la responsabilitat... Pel milió de persones que van sortir al carrer celebrant les cinc copes, quan cridar “visca el Barça” era fer-ho per l'últim aixopluc de la identitat arrabassada. Pels socis de les Corts que van fer triomfar a còpia de dignitat la vaga de tramvies. Per les gernacions que van cridar “aquest any, sí!” i “ja tenim equip!” disposats a entomar més disgustos encara. Per Josep Cubells, Rossend Calvet, els Mur, Pere Cusola, Papi Anguera, la telefonista Trini, Manel Vich i tants altres treballadors despresos al servei de la causa. Pels que van resistir la travessa del desert i pels que adverteixen avui als joves que no tot són flors, títols, Messi i violes en el Més que un club. Pels milers exclosos en el limitat espai d'un simple article. Pel Barça i tot el que ha estat, representa i genera en sentiment.