Hi ha un moment en què es concentra l'esforç de tota una vida. Jesse Owens corrent com una gasela a l'estadi olímpic de Berlín davant de la mirada rabiosa de l'home que portaria el món a la catàstrofe. Sócrates dirigint el darrer diumenge d'aquell meravellós Corinthians de 1982, un club autogestionat i revolucionari en el camp, en aquella Amèrica Llatina farcida de dictadors. Sam Ramsamy a Munic plantant cara a l'apartheid que incendiava la seua Sud-àfrica.

Hi ha un dia que sabem tots que cal que tots estiguem junts, junts de veritat, per provocar que una cosa meravellosa passe. Aquell esforç per retornar l'orgull a un país que van fer els Bocks comandats per

Mandela mateix en la copa del món de rugbi de 1995. Aquella ikurriña que Iribar i Kortabarria van ensenyar al món quan encara era una bandera prohibida, encapçalant l'Athletic i la Real. Aquella final, als vuitanta entre el Zalgiris Kaunas i el CSKA que acabaria amb la primera gran mostra d'oposició a l'ocupació, just a les portes d'un pavelló inquiet i

revoltat. Hi ha una hora en què tots ens posem nerviosos. Ens ha passat sempre. Quan un gran partit, quan una competició major se'ns atansa i vegem passar els minuts amb tanta lentitud com ens estan passant avui. Jure que vaig veure flotar Messi a l'estadi olímpic de Roma durant uns segons eterns, que no s'acabaven mai. Conten que el temps es va aturar durant aquell segon màgic en què Jordan va encertar la cistella mentre aixecava el dit, allà al pavelló dels Utah Jazz, en el darrer partit de la sèrie, dient-li al món que sempre seria el número 1. Avui és el moment, és l'hora i és el dia. Avui és el dia de guanyar. De guanyar amb la rotunditat de Jordan i l'elegància de Sócrates, amb el talent de Messi i la ràbia d'Owen, amb la dignitat de Ramsamy i la valentia d'Iribar. Hem esperat molts anys que aquest dia arribés, així que aneu a votar i feu el gol definitiu a la por.