“A tots ens agradaria conduir un Ferrari, però després puges al teu utilitari de segona mà i, coi, també s'hi va d'allò més bé.” D'aquesta manera tan gràfica explicava Pepe Mel la diferència entre el Barça, el Madrid i els equips modestos de la lliga espanyola ara fa un parell d'anys. El cert és que al cap d'uns quants mesos d'aquestes declaracions, el seu Real Betis Balompié queia al pou de la segona divisió després d'una temporada nefasta. L'equip tenia dues opcions: resignar-se a una vida errant en una categoria ingrata o fer un pas endavant per tornar a l'elit al més aviat possible. Dit i fet: l'afició del Betis va empentar l'equip fins a retornar al seu hàbitat natural: la primera divisió. Als voltants de l'estadi Benito Villamarín, avui dia estan d'enhorabona. L'equip ha sumat set punts dels últims dotze possibles i els seus millors jugadors comencen a donar la seva millor versió. N'Diaye posa el múscul i els pulmons al mig del camp. Dani Ceballos, la gran esperança bètica i Joaquín, el fill pròdig que ha tornat a casa després de molts anys, aporten el talent i la imaginació ofensiva de l'equip. Un equip mitjà necessita molta feina per competir amb els equips tan potents que hi ha en una competició tan exigent. Però no només de treball i rigor viu un equip com el Betis, sinó que fa falta una punta de llança amb fam golejadora. Rubén Castro, esquitxat per assumptes extraesportius, ha utilitzat el futbol com a teràpia. En el seu retorn a la màxima competició, segueix capficat a continuar perforant porteries rivals com ha anat fent des de fa més d'una dècada. Ja suma tres gols en els sis partits que s'han disputat fins ara. Diumenge passat va sortir al rescat de l'equip quan més ho necessitava. Empatant a un contra l'Sporting de Gijón a El Molinón, Rubén Castro va llegir una errada defensiva, exhibint aquest instint depredador que el caracteritza, va dibuixar una carrera vertical i va clavar un xut sec a l'escaire. Golàs i tres punts per a un Betis que a poc a poc va creixent. El cotxe utilitari que condueix Pepe Mel no té el glamur d'altres vehicles d'alta gama, però coi, que bé que funciona! Són els fruits de la feina ben feta. És el somriure verd-i-blanc.