Opinió

DIES IRAE

És injust xiular aquest Barça

Els xiulets són tribunerisme del segle XXI, dels culers que només han vist guanyar. O que al Camp Nou hi ha més clients que socis. Tot junt

DIMARTS 29.

El Bayer Leverku­sen gua­nyava 0-1 i en un moment deter­mi­nat del par­tit se sen­ten xiu­lets de pro­testa al Camp Nou. Ja no eren els que es van sen­tir quan sonava l'himne de la Cham­pi­ons com a pro­testa con­tra la UEFA per la sanció per les este­la­des de la final de Berlín. Eren de cen­sura a l'equip de Luis Enri­que perquè no acon­se­guia impo­sar-se a l'equip ale­many. Els xiu­lets que es van con­ver­tir en aplau­di­ments quan el Barça va remun­tar amb gols de Sergi Roberto i Suárez. Luis Enri­que ho va retreure en la seva com­pa­rei­xença després del par­tit. Tenia tota la raó. La raó era, és, molt sen­zi­lla, i l'entre­na­dor la va expres­sar així: “Merei­xes xiu­lets quan no cor­res, però aquests juga­dors sem­pre ho fan. Aquest equip corre i es buida en cada par­tit.”

Fa molts anys que vaig a tots i cadas­cun dels par­tits del Barça, i des de l'arri­bada de Pep Guar­di­ola a la ban­queta l'estiu del 2008 fins avui no recordo cap par­tit que el Barça hagi meres­cut ser xiu­lat per no haver cor­re­gut. Fins i tot en el final de tem­po­rada de l'any de Tito Vila­nova, com ara l'eli­mi­natòria con­tra el Bayern, el pro­blema no va ser que l'equip no volgués, sinó que no va poder. En part, perquè s'havien aban­do­nat en la pre­pa­ració, però en els par­tits sem­pre van donar el que tenien. Igual­ment com va pas­sar la tem­po­rada de Tata Mar­tino, que va ser més poder que no voler. I la tem­po­rada pas­sada l'equip va tenir un moment de força deso­ri­en­tació, però en cap moment se li pot retreure que no cor­regués i no ho intentés tot fins al final.

Sí, que recordo, en canvi, èpoques ante­ri­ors a Guar­di­ola (sobre­tot ante­ri­ors a l'època de Cruyff a la ban­queta) en què el més habi­tual era que el Barça no igualés quasi mai l'esforç dels rivals, basant-se en una supe­ri­o­ri­tat tècnica que sovint que­dava en dubte pre­ci­sa­ment per la manca d'esforç. “L'esforç i el sacri­fici mai els nego­ci­a­rem”, va dir Guar­di­ola el 2008. I amb Luis Enri­que és exac­ta­ment igual. També va dir: “No sé si gua­nya­rem, però d'esforç sí que n'hi posa­rem, en dono la meva paraula d'honor.” L'esforç i la per­sistència són qua­li­tats inhe­rents a l'equip, i són bona part del que ha fet la diferència per acon­se­guir els títols amb Guar­di­ola i amb Luis Enri­que. És injust que es xiuli l'equip, doncs. Sobre­tot des del punt de vista dels que fa molts anys que seguim l'equip.

Sense anar més lluny, si fos per qua­li­tat i per bon fut­bol, l'equip no hau­ria remun­tat dimarts con­tra el Bayer Leverku­sen. I si l'esforç evi­dent durant tot el par­tit no fos sufi­ci­ent, hi ha el pes del tri­plet de la tem­po­rada pas­sada, que dóna molt de crèdit a l'equip de Luis Enri­que. I si amb això tam­poc no n'hi hagués prou, hi ha les con­di­ci­ons adver­ses que ha d'afron­tar l'equip en forma de lesi­ons i de falta de plan­ti­lla per raons ali­e­nes a l'entre­na­dor.

Els que ho veiem d'aquesta manera pot­ser tenim un punt de vista cadu­cat. I el que es valora ara són altres coses. Els xiu­lets són sim­ple­ment el tri­bu­ne­risme de sem­pre? No ho sé. Si és tri­bu­ne­risme, és una nova moda­li­tat del segle XXI. Pot­ser és a causa d'un relleu gene­ra­ci­o­nal al Camp Nou en què més que l'esforç es valora si es gua­nya o es perd, perquè hi ha molts culers que ja només han vist gua­nyar molt i per­dre quasi mai. O que a la grada cada dia hi ha més cli­ents que socis, més turis­tes que afi­ci­o­nats. I, pro­ba­ble­ment, la suma de totes aques­tes coses.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)