DIMARTS 29.

Fa molts anys que vaig a tots i cadascun dels partits del Barça, i des de l'arribada de Pep Guardiola a la banqueta l'estiu del 2008 fins avui no recordo cap partit que el Barça hagi merescut ser xiulat per no haver corregut. Fins i tot en el final de temporada de l'any de Tito Vilanova, com ara l'eliminatòria contra el Bayern, el problema no va ser que l'equip no volgués, sinó que no va poder. En part, perquè s'havien abandonat en la preparació, però en els partits sempre van donar el que tenien. Igualment com va passar la temporada de Tata Martino, que va ser més poder que no voler. I la temporada passada l'equip va tenir un moment de força desorientació, però en cap moment se li pot retreure que no corregués i no ho intentés tot fins al final.

Sí, que recordo, en canvi, èpoques anteriors a Guardiola (sobretot anteriors a l'època de Cruyff a la banqueta) en què el més habitual era que el Barça no igualés quasi mai l'esforç dels rivals, basant-se en una superioritat tècnica que sovint quedava en dubte precisament per la manca d'esforç. “L'esforç i el sacrifici mai els negociarem”, va dir Guardiola el 2008. I amb Luis Enrique és exactament igual. També va dir: “No sé si guanyarem, però d'esforç sí que n'hi posarem, en dono la meva paraula d'honor.” L'esforç i la persistència són qualitats inherents a l'equip, i són bona part del que ha fet la diferència per aconseguir els títols amb Guardiola i amb Luis Enrique. És injust que es xiuli l'equip, doncs. Sobretot des del punt de vista dels que fa molts anys que seguim l'equip.

Sense anar més lluny, si fos per qualitat i per bon futbol, l'equip no hauria remuntat dimarts contra el Bayer Leverkusen. I si l'esforç evident durant tot el partit no fos suficient, hi ha el pes del triplet de la temporada passada, que dóna molt de crèdit a l'equip de Luis Enrique. I si amb això tampoc no n'hi hagués prou, hi ha les condicions adverses que ha d'afrontar l'equip en forma de lesions i de falta de plantilla per raons alienes a l'entrenador.

Els que ho veiem d'aquesta manera potser tenim un punt de vista caducat. I el que es valora ara són altres coses. Els xiulets són simplement el tribunerisme de sempre? No ho sé. Si és tribunerisme, és una nova modalitat del segle XXI. Potser és a causa d'un relleu generacional al Camp Nou en què més que l'esforç es valora si es guanya o es perd, perquè hi ha molts culers que ja només han vist guanyar molt i perdre quasi mai. O que a la grada cada dia hi ha més clients que socis, més turistes que aficionats. I, probablement, la suma de totes aquestes coses.