Pau López és el nom que centra gran part dels debats i tertúlies blanc-i-blaves. El porter s'ha elevat com el cap de turc perfecte per explicar la deficient dinàmica de la defensa. Una línia de contenció que té el trist honor de ser la més golejada de primera i segona divisió, amb setze gols encaixats. El més fàcil és atiar el foc contra un jove futbolista de 20 anys. Un nounat en el futbol d'elit que només té com a experiència vuit partits en la lliga. Els que reclamaven la seva titularitat la temporada passada per reemplaçar Kiko Casilla, després d'un apoteòsic error a Anoeta, i els que s'omplien la boca dient que calia potenciar el planter són els mateixos que ara volen posar Bardi i fer foc nou sota els pals. És la tirania del futbol modern. La dictadura de la massa 2.0. Aquella que a l'aixopluc de l'anonimat de les xarxes socials s'atreveix a menysvalorar, vorejant l'insult, futbolistes a tort i a dret. Els mateixos que després de les hiperbòliques aturades del gironí contra el València admetien que ja tenien un porter de garanties. Ells mai perden. Ells sempre tenen la raó absoluta, perquè es mouen en l'anonimat i amb el paraigua de la força del grup. Tenen sempre la coartada perfecta i mai rendeixen comptes a ningú. El problema és quan aquesta minoria sorollosa és adoptada per l'entorn com a mainstream o dogma de fe. Aquí rau el perill real de la situació. Pau López faria bé d'aïllar-se d'aquesta situació i pensar que aquests atacs són una prova més en el difícil camí per ser professional en el món del futbol. Ara li ha tocat a ell i potser d'aquí a un parell de setmanes l'assenyalat sigui un altre membre del vestidor. Ara més que mai companys i tècnics han de fer pinya entorn al porter. Sergio no tenia cap dubte sobre Pau quan el va triar per ser titular. Ha estat la seva aposta des de l'inici. Primer perquè creu en ell i segon perquè està creant valor per a l'entitat. Al Benito Villamarín l'equip serà Pau i deu més. No ho dubtin.