La situació és curiosa. El Barça és el club del món que té més responsables o exresponsables de comunicació per metre quadrat al club i resulta que vol tancar hermèticament l'accés dels mitjans de comunicació a qualsevol contacte amb els jugadors i tècnics dels primer equip de futbol. Alguna roda de premsa dels jugadors i la compareixença obligada de l'entrenador abans i després dels partits i poca cosa més. Ja n'hi ha prou. Si ja és difícil que es concedeixin entrevistes personalitzades, ara no es vol que els mitjans de comunicació acompanyin l'equip en els desplaçaments. Es vagi lluny o a prop. És una decisió respectable, però difícil d'entendre. Amb pocs arguments sòlids. Els periodistes trenquen l'harmonia. Veuen. Escolten. Ensumen el que passa. El que es viu. Són moltes hores als aeroports. Valoren com es reacciona després d'una victòria o d'una derrota. Saben com es respon per un canvi o una suplència mal païda. Es poden valorar les relacions personals entre els jugadors, les actituds... Hi ha estones d'espera que també possibiliten la convivència. D'altres que generen alguna indiscreció mal acceptada si es veu publicada. En cada viatge els jugadors i tècnics ja accedeixen a l'avió al marge de la resta i no es barregen amb els altres passatgers. Es fan una trentena llarga de viatges durant la temporada futbolística que ara no tindran d'acompanyants els mitjans de comunicació si no els cal per omplir algun xàrter de llarg recorregut i de preu alt. Mai no han estat barats, els viatges del Barça. Per a ningú. Ni per als socis blaugrana. Els seguidors hi podran anar si tenen places disponibles. Els socis del Barça ja han reaccionat i s'han queixat sovint del tracte rebut. Fins i tot ha estat argument electoral en una campanya a la presidència de club. No s'ha tingut mai cap deferència cap als socis en els desplaçaments de l'equip. Al contrari. Alguns s'han sentit maltractats si han fet l'esforç econòmic de viatjar amb l'equip blaugrana. També és veritat que les mobilitzacions importants dels seguidors blaugrana només són per a les grans finals. Hi ha poca tradició d'acompanyar l'equip en la lliga, per exemple. Els periodistes ja se sap que no podran compartit viatge amb l'expedició oficial. Ni en la lliga ni en la copa. Ni a Europa.

Els entrenaments ja fa temps que no són oberts. Ni als mitjans ni als socis. Ho són parcialment alguns dies i durant un quart d'hora. És clar que els tècnics reclamen intimitat per treballar i l'aïllament absolut en el treball diari. No accepten cap filtració a l'exterior. De cap mena. A l'enemic ni aigua, deuen pensar. No volen que ningú estigui al corrent del que fan o de com ho fan. Vés a saber si en més d'una ocasió el periodisme esportiu no s'ha guanyat a pols aquestes decisions que els allunyen dels protagonistes. Algú pot pensar que tot plegat és un anacronisme en els temps que corren. Sempre s'acaba sabent tot.