El boig de la ciutat
El Barça d'handbol havia perdut de cinc gols a la pista de l'Atlético de Madrid en els quarts de final anada de la Champions del 2013. Colònia perillava. En la sessió de vídeo posterior al partit, un posseït Xavi Pascual va exclamar: “D'acord que el Siarhei està boig, però és l'únic que s'hi ha jugat la cara!” Aquesta frase resumeix a la perfecció el que ha estat Siarhei Rutenka en el món de l'handbol i, especialment, en el seu pas pel Barça.
Efectivament, Rutenka està boig. Està sonat. Suficientment llunàtic per haver-se convertit en el jugador més expulsat de la història de la secció. I això que no defensa. Capaç de perdre els papers i agredir Nikola Karabatic, com a rival, i jugar-se una sanció exemplar a Europa. Rutenka és això. Però és molt més. Està tan tocat del bolet que, en plena dictadura del Ciudad Real, a Espanya i a Europa, va decidir recollir els trastos i venir a can Barça. A fer ressorgir un club i una secció enfonsada i retornar-los als llocs d'honor de l'handbol continental. El bielorús està prou creuat per jugar-se sempre la cara a camp contrari o exhibir-se a la pista del Kiel en els quarts de final de Champions quan tothom donava el Barça per eliminat. Només ell podia negar a Valero Rivera la internacionalitat espanyola. I només ell va ser capaç de dotar de caràcter un equip que fins aleshores era tendre.
Però una mirada més global i completa ens obliga a mirar més enllà del seu caràcter. Dominador de la primera línia en l'handbol modern, ha estat una de les grans referències de la dècada passada. Estrella del Ciudad Real, un dels millors equips de tots els temps, el bielorús era un jugador capaç de desenvolupar-se brillantment des de la distància amb el xut exterior, com de passar a la línia i ser un maldecap des del pivot. Un talent que l'ha dut a aixecar sis vegades la copa d'Europa. Un palmarès a l'abast de ben pocs.
Em consta que al Barça li hauria agradat retre-li un comiat més potent. Ell no ho ha volgut. Però una cosa és la voluntat del jugador i una altra l'obligació que tenim els observadors a l'hora de definir la realitat. I aquí, Rutenka mereix els honors.
