Un xinès amb un ves­tit bri­llant i una cor­bata més dis­creta pre­sump­ta­ment o segu­ra­ment peri­o­dista entre­vista al bell mig de la pista una ver­go­nyosa Garbiñe Mugu­ruza que acaba de superar la cro­ata Mir­jana Lucic-Baroni en els vui­tens de final de l'obert de Pequín. Tot seguit, al cos­tat de la cadira del jutge àrbi­tre, una noia li regala un ram de flors i una senyora que no és asiàtica i que deu pertànyer a la WTA li regala una caixa amb un lla­cet. Al cos­tat de Garbiñe hi ha un altre xinès amb un ves­tit fosc i camisa blanca. Es veu més cos­mo­po­lita que l'ante­rior i no du cor­bata. Deu ser un dels mag­nats que posen els calés per al tor­neig. Garbiñe, que dijous va fer 22 anys, va tenir un inici de cele­bració prou fei­xuc perquè Lucic-Baroni la va sot­me­tre, gar­ro­tada rere gar­ro­tada, a un dur cor­rec­tiu en el pri­mer set. Però va aixe­car el vol i va remun­tar amb con­sistència. És la número 4 de l'any i la cin­quena de la gene­ral de la WTA, una pas­sada amb 22 anys aca­bats de fer. Treu el llaç i troba a dins el bit­llet que s'aca­bava de gua­nyar matemàtica­ment per com­pe­tir en la copa Mas­ters de Sin­ga­pur, a la qual va acu­dir el curs pas­sat en els dobles for­mant pare­lla amb Carla Suárez i que mai no ha tas­tat encara en indi­vi­du­als. La cara de Garbiñe està entre ver­go­nyosa i il·lumi­nada. Les gra­de­ries d'un estadi mas­todòntic són pràcti­ca­ment bui­des, fet que des­llu­eix l'esce­ni­fi­cació. Llàstima.

Mugu­ruza va néixer a Cara­cas. Sa mare és veneçolana i son pare és basc. Ella te la doble naci­o­na­li­tat espa­nyola i veneçolana i es va for­mar tennísti­ca­ment a Bar­ce­lona quan va venir a viure a Cata­lu­nya als sis anys. Per tot ple­gat, nosal­tres la con­si­de­rem cata­lana, els dia­ris bas­cos o alguns dia­ris bas­cos la con­si­de­ren basca i els dia­ris espa­nyols par­len de la ten­nista espa­nyola. Si Cata­lu­nya s'inde­pen­ditzés, Mari­ano Rajoy segu­ra­ment ens podria acla­rir com queda tot l'assumpte. Sigui com vul­gui, s'ha for­mat ple­na­ment en el marc de l'esport català, tot i que ara, després de par­tir peres amb el tècnic Alejo Man­ci­si­dor –ell va ple­gar perquè després de la final de Wim­ble­don hi va haver coses que no li van agra­dar– diu que rumia anar a viure a Miami. Ja ho veu­rem.

El mèrit de Garbiñe entrant a for­mar part del grup de mes­tres és inqüesti­o­na­ble i es con­ver­tirà en la segona cata­lana que es gua­nya a pols el pri­vi­legi. Repas­sant la història, veiem el gran mèrit que va tenir la bar­ce­lo­nina Arantxa Sánchez Vica­rio quan va jugar la copa Mas­ters ni més ni menys que tretze anys seguits, que aviat és dit. Una pro­esa. Amb un ten­nis més defen­siu dia­me­tral­ment opo­sat al de la de Cara­cas, que juga a tot drap bus­cat sem­pre punts curts i cops gua­nya­dors, Arantxa va arri­bar a jugar una final el 1993 con­tra l'ale­ma­nya Steffi Graf, la juga­dora que ha gua­nyat més títols de Grand Slam de la història i a la qual va batre en la final de Roland Gar­ros del 1989. El 2001 va jugar la copa Mas­ters per dar­rera vegada abans de reti­rar-se.