Un xinès amb un vestit brillant i una corbata més discreta presumptament o segurament periodista entrevista al bell mig de la pista una vergonyosa Garbiñe Muguruza que acaba de superar la croata Mirjana Lucic-Baroni en els vuitens de final de l'obert de Pequín. Tot seguit, al costat de la cadira del jutge àrbitre, una noia li regala un ram de flors i una senyora que no és asiàtica i que deu pertànyer a la WTA li regala una caixa amb un llacet. Al costat de Garbiñe hi ha un altre xinès amb un vestit fosc i camisa blanca. Es veu més cosmopolita que l'anterior i no du corbata. Deu ser un dels magnats que posen els calés per al torneig. Garbiñe, que dijous va fer 22 anys, va tenir un inici de celebració prou feixuc perquè Lucic-Baroni la va sotmetre, garrotada rere garrotada, a un dur correctiu en el primer set. Però va aixecar el vol i va remuntar amb consistència. És la número 4 de l'any i la cinquena de la general de la WTA, una passada amb 22 anys acabats de fer. Treu el llaç i troba a dins el bitllet que s'acabava de guanyar matemàticament per competir en la copa Masters de Singapur, a la qual va acudir el curs passat en els dobles formant parella amb Carla Suárez i que mai no ha tastat encara en individuals. La cara de Garbiñe està entre vergonyosa i il·luminada. Les graderies d'un estadi mastodòntic són pràcticament buides, fet que desllueix l'escenificació. Llàstima.

Muguruza va néixer a Caracas. Sa mare és veneçolana i son pare és basc. Ella te la doble nacionalitat espanyola i veneçolana i es va formar tennísticament a Barcelona quan va venir a viure a Catalunya als sis anys. Per tot plegat, nosaltres la considerem catalana, els diaris bascos o alguns diaris bascos la consideren basca i els diaris espanyols parlen de la tennista espanyola. Si Catalunya s'independitzés, Mariano Rajoy segurament ens podria aclarir com queda tot l'assumpte. Sigui com vulgui, s'ha format plenament en el marc de l'esport català, tot i que ara, després de partir peres amb el tècnic Alejo Mancisidor –ell va plegar perquè després de la final de Wimbledon hi va haver coses que no li van agradar– diu que rumia anar a viure a Miami. Ja ho veurem.

El mèrit de Garbiñe entrant a formar part del grup de mestres és inqüestionable i es convertirà en la segona catalana que es guanya a pols el privilegi. Repassant la història, veiem el gran mèrit que va tenir la barcelonina Arantxa Sánchez Vicario quan va jugar la copa Masters ni més ni menys que tretze anys seguits, que aviat és dit. Una proesa. Amb un tennis més defensiu diametralment oposat al de la de Caracas, que juga a tot drap buscat sempre punts curts i cops guanyadors, Arantxa va arribar a jugar una final el 1993 contra l'alemanya Steffi Graf, la jugadora que ha guanyat més títols de Grand Slam de la història i a la qual va batre en la final de Roland Garros del 1989. El 2001 va jugar la copa Masters per darrera vegada abans de retirar-se.