Em sol passar al començament de temporada, com si hagués perdut el gust pel futbol o potser simplement com si no hi trobés l'emoció que arriba a mesura que les competicions avancen, però el cas és que he de confessar que no he vist gaires partits d'aquest Barça, que, després de guanyar in extremis i amb un resultat molt ajustat en diverses ocasions, ha començat a perdre en la lliga. No sé si m'he d'excusar, potser una mica sí, perquè continuo escrivint sobre el Barça, però tinc molta feina pendent que em fa sentir una mica culpable si em distrec amb el futbol. Ai, el pes de la culpa. El cas és que tampoc no vaig veure el partit perdut contra el Sevilla, però, evidentment, me n'han arribat diverses opinions, tant escrites com orals. Versions que, tot i que podria començar a pensar-se en un desastre si no fos perquè l'enemic principal tampoc acaba d'obtenir bons resultats sense arribar a perdre, apunten cap a un cert optimisme. Hi ha el tema de les lesions, però això sempre ha de ser una excusa relativa: l'excepcional és que, com en el cas de la temporada passada, no n'hi hagi; i, a més, el Barça és un club amb recursos per tenir una gran plantilla. Trec el tema de les lesions perquè se suposa que quan estiguin recuperats uns quants jugadors i, sobretot un o potser dos que no cal anomenar, tot ha de funcionar de nou. Però, insisteixo, és una suposició. Recordem, de fet, que el joc del Barça plantejava problemes quan aquests jugadors no estaven lesionats. Tanmateix, l'optimisme té a veure precisament amb el fet que, em diuen, el Barça no va jugar del tot malament, a excepció del primer quart de la segona meitat, en què el Sevilla va marcar els dos gols, però que va tenir mala sort o falta de punteria. Aquesta, però, també és una excusa relativa, com ho són les decisions arbitrals, per molt que en aquest inici de temporada també es veiés una mà negra (o blanca) que no va xiular diversos possibles penals a favor del Barça. Per contra, l'àrbitre va ser generós en el penal xiulat contra el Sevilla.

Tornem, doncs, al tema de la suposada mala sort i l'evident mala punteria. En fi, la sort s'ha de buscar i no sé si l'altre dia la van buscar més, però el Barça m'ha semblat una mica desmenjat (o potser cansat) en alguns partits que he vist. I la mala punteria no pot ser una excusa: és un problema, un defecte, una mancança. Si no tens bona punteria en el futbol, no pots guanyar. La mala sort i la falta de punteria estan relacionades amb el tema dels pals (i els travessers) que han impedit que el Barça marqués. Llàstima, però des de petita he sentit a dir una cosa: els pals també juguen. I aquí s'acaben les excuses, encara que, certament, el Barça ha estavellat moltes pilotes al pal (i al travesser, com ara en el cas de Sandro contra el Sevilla) durant aquesta temporada. Sobretot Messi, a qui Hisenda li vol fotre un bon pal. D'aquesta història n'hem de parlar en una altra ocasió. À suivre.