una maregassa. A Bartomeu, bàsicament, només l'ocupa treballar de cara a la galeria, prioritzant el què diran per damunt de l'eficàcia en la gestió. El club arriba tard i malament a tots els comunicats de posició. És el cas del suport a Messi quan és fiscalitzat per aquesta hisenda pública que l'ha agafat com a boc expiatori i exemple públic. I també davant la FIFA, contra la qual alcen continus brindis al sol quan tothom sap que no hi ha res a fer fins al gener. Han portat aquest afer amb els peus. Per molt indigne i corrupte que sigui l'organisme, el contenciós ha estat un desori des que Rosell era al capdavant del club i han forçat la màquina fins a aconseguir que pagui qui no ha de pagar, els nens de la Masia. La FIFA s'ha afartat de l'arrogància d'aquests gestors, que, a sobre, van fitxar dos jugadors quan tenien explícitament prohibit fer-ho. Bartomeu tampoc mana, cada cop queda més evident, al vestidor, curt d'autoritat i jerarquia per sotmetre els personalismes de certs assalariats i imposar el benefici genèric de club. Luis Enrique s'entesta en Nolito, que fa uns quants anys va ser descartat sense cap mena de defensa ni protesta i ara costarà una picossada, el que es paga per un caprici. El dia que deixi de guanyar, Luis Enrique es convertirà en un problema, perquè és home de morro fort, gens flexible i orfe de la imprescindible mà esquerra. Ell va a la seva, seguint el seu propi criteri i prou. L'asturià sap que, gràcies als triomfs de l'equip, la directiva va guanyar les eleccions. Per tant, creu que té carta blanca per fer i desfer al vestidor en una altra errada de càlcul que el despulla. Va ser la plantilla conjurada la que va traure les castanyes del foc fins a aixecar tres copes i seran, de nou, els jugadors els que decideixin enguany quins són els objectius i les ambicions. Bartomeu, per sota d'un Luis Enrique plenipotenciari, incapaç d'assimilar que continua a les mans dels futbolistes. No sembla aquesta la millor de les fórmules per perllongar els èxits.

I mentre l'asturià continua aspre davant la premsa sense que cap superior li recomani que es comporti, Bartomeu tampoc no vigila allò que hauria de ser prioritari. El dèficit del club ha pujat fins als 328 milions d'euros quan, fa quatre dies, asseguraven que el rebaixarien per sota dels 200 abans d'afrontar la faraònica obra de l'Espai Barça. De passada, entre línies, deduïm que van mirant la pela per raons de pes. La càrrega del cost de la plantilla és quasi insostenible, apareix el fantasma del fair-play financer –que vigilarà i acabarà impedint noves despeses en cromos cars– i la premsa comença a passejar, de nou, la recurrent i infantil idea de fitxar una ganga Larsson en vista de l'amenaça del famós Ebitda, element de clara desestabilització interna.

Seria surrealista que la directiva hagués de plegar per qüestions econòmiques quan van ser ells mateixos els introductors d'aquesta clàusula als nous estatuts. No hi ha diners per pagar allò que vol fitxar el tècnic. Amb tot plegat, és fàcil arribar a la conclusió que el Barça ha començat la campanya amb el pas canviat i que costarà redreçar el rumb. Aquí sembla que ningú fa el paper que li pertocaria. Governar amb criteri és l'antítesi de tot això.