Opinió

Leo, el Tata i l'‘amo'...

Si no portés la samarreta del Barça, Messi no s'asseuria al banc dels acusats

Si no vestís la samar­reta del Barça i no fos el mar­tell impla­ca­ble que ha trin­xat la supèrbia madri­dista en aquests anys glo­ri­o­sos, Messi no s'asseu­ria al banc dels acu­sats. Suposo que, arri­bats a aquest punt, això ho tenim tots clar. Ha pagat tots els seus deu­tes amb Hisenda i els casos simi­lars d'espor­tis­tes d'elit mul­tats per la tri­bu­tació incor­recta dels seus drets d'imatge s'han sal­dat amb el paga­ment de les mul­tes cor­res­po­nents. A ell, però, a més, se l'acusa d'haver defrau­dat inten­ci­o­na­da­ment. El judici aca­barà amb Leo absolt, entre altres raons perquè el fis­cal ja l'ha excul­pat. De tota manera, els que con­si­de­ren que “a Messi se l'ha d'atu­rar per la via civil o per la cri­mi­nal” (se'n recor­den d'aquell impre­sen­ta­ble?), sem­bla que obtin­dran la foto­gra­fia que volen. Pobrets. Orga­nit­za­ran el gran xou mediàtic i pro­cu­ra­ran deses­ta­bi­lit­zar-nos, una vegada més. Cap nove­tat. Cal ser forts. La tem­pesta pas­sarà.

L'Argen­tina i el Tata

Paral·lela­ment, a Bue­nos Aires una Argen­tina a la deriva i que no juga a res (de fet, l'Argen­tina no recordo que mai hagi jugat a res) per­dia 0-2 amb l'Equa­dor i la seva Tele­visión Pública aco­mi­a­dava la trans­missió amb el locu­tor llançant un SOS: “Com enyo­rem Messi!” La pressió sobre Leo serà fortíssima amb el seu selec­ci­o­na­dor al cap­da­vant, que ja abans de la des­feta va dir que con­fi­ava poder comp­tar amb ell con­tra el Bra­sil i Colòmbia.

Em pre­gunto si algú, amb ascen­dent sobre el per­so­natge, podria, amb tacte, sug­ge­rir a Tata Mar­tino que pre­pari un dels seus famo­sos asa­dos –amb els quals ens va il·lumi­nar en la seva estada entre nosal­tres–, que es relaxi i que no ens toqui allò que no sona? Només ens fal­ta­ven aquests...

El gest de l'‘amo'

Diuen, els que asse­gu­ren que en tenen infor­mació de pri­mera mà, que les con­ver­ses van ser intrans­cen­dents, fins i tot ano­di­nes. El ros­tre d'algun dels assis­tents dei­xava entre­veure que pre­fe­ria par­lar amb el lluç que enfor­qui­llava que haver-ho de fer amb el comen­sal amb qui com­par­tia esto­va­lles. Postres vari­a­des, cafè, licors i la sobre­taula: el moment d'ense­nyar les car­tes.

El senyor Pérez Rodríguez, l'amo, pren la paraula i es fa silenci. De manera impla­ca­ble, retreu als direc­tius de l'Atlético la posició adop­tada en la venda cen­tra­lit­zada dels drets tele­vi­sius, un tema per ell d'importància capi­tal. La rèplica colc­ho­nera la per­so­na­litza Gil Marín. L'amo s'aixeca i ordena els seus direc­tius que el seguei­xin. Els cro­nis­tes de l'escena asse­gu­ren, també, que ells hau­rien pre­fe­rit que­dar-se. Però s'aixe­quen tots. Alguns amb un tros de pastís de Flan­des (espe­ci­a­li­tat de la casa) entre les dents, d'altres amb els ulls cla­vats en aque­lla copa amb un des­til·lat que ja no podran assa­bo­rir. El dinar s'ha aca­bat. El gest, no exempt de supèrbia, molt propi de qui mana i ho con­trola tot: “La meva empresa és la més gran del món en cons­trucció”, li agrada pro­cla­mar als qua­tre vents.

L'escena es va pro­duir a la Taberna del Capitán Ala­triste en el dinar de direc­ti­ves previ al derbi madri­leny de la set­mana pas­sada i és molt il·lus­tra­tiva d'una deter­mi­nada manera de pro­ce­dir. “És més fàcil escriure con­tra la supèrbia que vèncer-la. Escriuré el que és la supèrbia per a qui la té, ja que ell només és qui no ho sap, ni ho vol apren­dre dels que la patei­xen”. És la ploma d'un clàssic com Fran­cisco de Que­vedo, l'amic en la ficció del per­so­natge que dóna nom al local.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)