Prenc una gamba remullada amb una salseta d'algues verges, i al moment d'esmorteir la llengua per copsar el sabor cadavèric del crustaci, se m'acosta el manxec que havia sortit amb la meva dona i em fa un comentari sarcàstic sobre Catalunya. Oh, que original, que Valle Inclán, que Larra, que Unamuno! Evidentment, no tinc esma per fer una pedagogia dirigida a àrids mentals, i responc amb gravetat que menys la lesió de Messi tot té solució. No ho entén perquè he estat massa subtil. Em disposo a ser explícit i li dic que el fet de trobar-nos al casament d'un amic comú no ens obliga a acomplir amb el protocol, i llavors, el benvolgut cau del seu cavall particular per reafirmar que en qualsevol espai de foscor hi ha un reflex indirecte de llum “A pesar del triplete, si en algun momento veis que os podéis quedar sin nada, charéis a Luis Enrique”. Carai, tot Torrente porta a dins seu l'ombra bastarda de Zubiri, penso al dirigir-me al bany per entendre com aquest homo ibericus havia copçat el canibalisme d'un sector del barcelonisme. Ningú ho diu però flota a l'ambient: hi ha un grupuscle de sadomasoquistes que esperen la derrota per carregar contra Bartomeu i recordar que a la tercera temporada de Cruyff això no passava. No aspiro a entendre l'origen del seu anhel kamikaze perquè mai he dialogat amb els hedonistes de la destrucció, però l'evidència del fet em provoca un calfred desagradable. Segurament per això, quan surto del bany amb les idees més nítides i acceptant que el manxec te una part de raó que no puc admetre, l'amarro per la cintura i li mossego l'orella mentre murmuro “Recuérdalo, mientras tu sueñas con ella, yo la tengo en mi cama día y noche”. Llavors, l'home que li vaig fotre la nòvia fa deu anys m'etziba un “puto catalán” amb un somrís afectuós, tot ensenyant-me que des de fora, els problemes d'un mateix són més fàcils de veure, i és que sovint, els fantasmes d'ahir t'ajuden a viure un demà confortable.