Fets consumats
Sempre convé revisar Vázquez Montalbán per aplicar la seva teoria a la pràctica que ens toca avui afrontar. L'enyorat pensador assegurava que, quan es va fer càrrec del club, Núñez era una opció clarament reaccionària i dretana que lluitava contra la idea de singularitat del Barça. El constructor aviat es va adonar que les derrotes no causaven tant d'impacte si es presentaven com un fruit de diverses conxorxes o interessos extraesportius, i es va trobar còmode en el victimisme associat a la catalanitat. Va abraçar la idea del Més que un club per la via de la simple conveniència i del pur interès de supervivència en el càrrec. Com que aquesta directiva no canviarà d'ideologia malgrat les majories absolutes que els triplets li puguin assegurar, procedeix per inèrcia igual que el seu admirat antecessor. Els futurs analistes se'n faran creus quan estudiïn com Núñez va resistir dues dècades al capdavant del club a partir de la poca substància, projecte, ideals i volada que es desprenia de la seva gestió presidencial. Just com ara, quan naveguem entre les conxorxes i les polítiques de fets consumats com a únics motors i alternatives que justifiquen el procediment d'aquests gestors. Si Bartomeu i companyia veuen mans negres pertot, si creuen que els mals i judicis que volen afligir el club deriven d'una enorme conspiració exterior que obeeix a foscos interessos, haurien d'optar per ser valents, fer un pas endavant i denunciar amb proves els atacs rebuts. Amb la mateixa força i convicció que el país mostra al carrer per defensar els seus ideals contra tot tipus de tergiversació. Però no. Es viu ben còmode llançant la pedra i amagant la mà, assenyalant que el mal ve, com sempre, de fora, sense assumir responsabilitats pròpies i aixoplugat sota el funest tic del victimisme que crèiem eradicat.
N'hi ha prou repassant dos casos. Marta Silva és l'advocada de l'Estat i exdirectiva del Real Madrid, i creuen que és el braç executor dirigit per Florentino Pérez a l'hora de moure les denúncies fiscals contra Messi. Ho deixen caure constantment sense passar a l'acció en cap moment. En aquest cas, podrien fer dues coses: denunciar la seva praxi arbitrària, si la fan responsable de la pressió fiscal que esprem el màxim contribuent individual de la Hisenda espanyola, o vigilar que l'argentí no esgoti la paciència per acabar marxant del Barça, objectiu gens dissimulat que busquen els enemics del club. Vigilar no vol dir ajudar-lo a ignorar obligacions tributàries, sinó fer-li costat mostrant fortalesa i criteri, virtuts que, ara mateix, no van més enllà del burocràtic i insubstancial comunicat de torn.
Passivitat sistemàtica que només vulneren quan els convé aplicar el segon vessant característic de la seva manera de ser, consistent a teixir una estratègia favorable de fets consumats, com succeeix amb la renovació del patrocini de Qatar. Ja l'han dibuixat i, pràcticament venut, amb èxit: 240 milions per quatre anys, i no hi ha ningú que pugui pagar més. Per tant, endavant les atxes, aprovació en la pròxima assemblea i a escombrar tots els matisos i derivades del cas, des de la continuada neteja d'imatge d'una sinistra dictadura fins als beneficis particulars que, evidentment, justifiquen aquesta tossuderia amb els àrabs, com si no hi hagués ningú més al món. O no actuen o ho fan només quan els interessa.