En els dies sense lliga m'ima­gi­nava la situ­ació política com un par­tit de fut­bol. D'una banda, el govern català jugant con­tra el govern de Madrid. El pri­mer, clara­ment ofen­siu. El segon, prac­ti­cant un cate­nac­cio tre­mend amb què ni jugava ni dei­xava jugar, això sí, amb con­tra­a­tacs fora de temps. Els entre­na­dors, cada un amb la seva tàctica: el català, volent satis­fer els mili­ons de socis, inten­tant acon­se­guir la victòria tot sabent que no jugava un cam­pi­o­nat amb eli­mi­natòries, sinó una lliga llarga que calia gua­nyar als punts; l'entre­na­dor de Madrid, que no és de Madrid sinó gallec, la negació en per­sona. Pen­sant el pit­jor, con­fi­ava que els cata­lans s'arris­ca­rien molt, cau­rien en fora de joc, i, ales­ho­res, faria un con­tra­a­tac per terra, mar i aire, que els dei­xa­ria fora de com­bat i amb un goal ave­rage escan­dalós. Tenia, a més, els àrbi­tres a favor, d'aquells que ja se sap què xiu­la­ran. Si des­car­tem el pit­jor, és que pot­ser sim­ple­ment volia dei­xar el par­tit empa­tat, sabent que la direc­tiva, influïda pels poders econòmics occi­den­tals, tenia pre­vist el seu relleu en la pro­pera assem­blea. Un alt i ben plan­tat mig­cam­pista, que s'incli­nava cap a la banda esquerra, era el desig­nat. En aquest sen­tit, l'avís que l'entre­na­dor havia rebut del comis­sari euro­peu dient que el seu pres­su­post per a la tem­po­rada següent no era el cor­recte, era clar com l'aigua. I ell, podria reti­rar-se dient que, com va pro­me­tre, men­tre ell fos entre­na­dor no es per­dria la lliga. A l'entre­na­dor català també se li com­pli­ca­ven les coses: apa­mat el rival, si es produïen can­vis com el sug­ge­rit o en sor­tia un gar­buix difícil de lli­gar, cal­dria revi­sar la tàctica i veure què podia fer. Con­fi­ava que després d'haver acon­se­guit, fins ara, el 47,86 % dels punts, a ell el man­tin­drien en el càrrec i que una denúncia per inha­bi­li­tar-lo, total perquè havia pre­gun­tat als socis si volien gua­nyar el cam­pi­o­nat, no es resol­dria fins a d'aquí uns mesos.

Es deia que només amb un 44% de punts els esco­ce­sos havien pogut jugar la final. La fede­ració anglesa ho va con­sen­tir no pas per sen­tit democràtic, sinó per pressa, abans que els esco­ce­sos pogues­sin depas­sar el 50%, ja que ales­ho­res ja l'hau­rien gua­nyat sobra­da­ment.