L'altre Madrid
En els dies sense lliga m'imaginava la situació política com un partit de futbol. D'una banda, el govern català jugant contra el govern de Madrid. El primer, clarament ofensiu. El segon, practicant un catenaccio tremend amb què ni jugava ni deixava jugar, això sí, amb contraatacs fora de temps. Els entrenadors, cada un amb la seva tàctica: el català, volent satisfer els milions de socis, intentant aconseguir la victòria tot sabent que no jugava un campionat amb eliminatòries, sinó una lliga llarga que calia guanyar als punts; l'entrenador de Madrid, que no és de Madrid sinó gallec, la negació en persona. Pensant el pitjor, confiava que els catalans s'arriscarien molt, caurien en fora de joc, i, aleshores, faria un contraatac per terra, mar i aire, que els deixaria fora de combat i amb un goal average escandalós. Tenia, a més, els àrbitres a favor, d'aquells que ja se sap què xiularan. Si descartem el pitjor, és que potser simplement volia deixar el partit empatat, sabent que la directiva, influïda pels poders econòmics occidentals, tenia previst el seu relleu en la propera assemblea. Un alt i ben plantat migcampista, que s'inclinava cap a la banda esquerra, era el designat. En aquest sentit, l'avís que l'entrenador havia rebut del comissari europeu dient que el seu pressupost per a la temporada següent no era el correcte, era clar com l'aigua. I ell, podria retirar-se dient que, com va prometre, mentre ell fos entrenador no es perdria la lliga. A l'entrenador català també se li complicaven les coses: apamat el rival, si es produïen canvis com el suggerit o en sortia un garbuix difícil de lligar, caldria revisar la tàctica i veure què podia fer. Confiava que després d'haver aconseguit, fins ara, el 47,86 % dels punts, a ell el mantindrien en el càrrec i que una denúncia per inhabilitar-lo, total perquè havia preguntat als socis si volien guanyar el campionat, no es resoldria fins a d'aquí uns mesos.
Es deia que només amb un 44% de punts els escocesos havien pogut jugar la final. La federació anglesa ho va consentir no pas per sentit democràtic, sinó per pressa, abans que els escocesos poguessin depassar el 50%, ja que aleshores ja l'haurien guanyat sobradament.