El que és bonic i el que és necessari
Com administrar el talent individual en el context d'un esport col·lectiu és un dels elements clau per obtenir el rendiment desitjat d'un equip. Johan Cruyff, un dels comptats tècnics en la història del futbol que ha aconseguit conjuminar-ho amb precisió, va expressar amb encert l'alt grau de dificultat que suposa aconseguir-ho: “Per jugar bé, fan falta bons jugadors, però els bons jugadors tenen gairebé sempre el problema de l'eficàcia. Ells prefereixen sempre el que és bonic al que és necessari.” Evidentment, podríem donar moltes voltes, i no acabar mai, sobre què s'entén per “jugar bé”. Segur, però, que podríem trobar un mínim comú denominador: tenir una proposta de joc, aplicar-la amb criteri, intensitat, equilibri i rigor tàctic, en serien algunes. Però hi ha tres conceptes als quals feia referència el mite l'holandès en què podem parar atenció: bonic, necessari i eficàcia.
És evident que la bellesa és un pol d'atracció majúscula. Els estadis s'omplen per veure l'inesperat: el driblatge impossible, l'atreviment, la rematada inesperada, la sotana majestuosa, la finta desequilibrant... Ara bé, totes aquestes accions perden valor si no estan fetes en el context adequat. Perquè si no ofereixen la continuïtat que reclama l'acció (per exemple, si alenteix una transició defensa-atac ràpida i permet replegar l'equip contrari) seran estèrils, no donaran cap fruit més enllà del gaudi estètic. En canvi, si es fan en una circumstància que encaixa perfectament amb el que reclama el joc trobem la unió perfecta entre el que és bonic i el que és necessari. Quan aquesta coincidència es produeix, la bellesa arriba al paroxisme com els que ens han ofert equips com l'Ajax dominador d'Europa en la dècada dels setanta, o el Barcelona entrenat pel mateix Cruyff i per Pep Guardiola, entre d'altres. Però, tornant a la frase inicial de Cruyff, la majoria de les vegades necessitaràs fer el necessari per ser eficaç. Ell mateix en va donar exemples quan va dirigir el dream team i també ho ha fet fa poc el mateix Guardiola. L'exemple més proper va ser en el partit del Bayern contra el Dortmund. L'entrenador català sabia que les pilotes a l'esquena dels centrals del rival els farien molt mal i així va desencallar el partit: dues accions de joc directe de Boateng van suposar els dos primers gols i trencar el partit. Això converteix Guardiola en un tècnic resultadista? No. Demostra que és un entrenador que analitza detingudament el rival, que troba el seu punt dèbil i que l'aprofita per trencar-lo. No té res a veure amb el fet de trair la seva proposta de joc (al contrari, el Bayern mostra aquesta temporada la versió més guardiolista des que l'entrena el català). És senzillament una recerca legítima de l'equilibri entre el que és bonic, el que és necessari i l'efectivitat. Un equilibri que si l'hem de buscar no en un equip, sinó en un jugador, el tenim en Messi, que encapçala una llista de molt pocs escollits.