L'Eurolliga ja ha arrencat. Ja en tenia ganes. Tinc devoció per la competició. Devoció perquè és un espectacle. Perquè hi ha nivell i, en molts països, passió absoluta. Perquè en cada jornada hi ha partits interessants. És cert que la primera fase, per als clubs que aspiren al títol, és una broma, perquè passen quatre dels sis equips. Però no és una broma guanyar a domicili com demostren les derrotes del Barça a la pista del Pinar turc en la primera jornada; la del vigent campió, el Madrid a la pista del Khimki; la del Panathinaikòs a la pista del Lokomotiv, i la del Maccabi, que va ser arrasat a Moscou (100-69). En definitiva, que és una competició que és atractiva i quan arriben el Top16, els quarts o la final a quatre, sobretot, el nivell de bàsquet és alt. A més, aquesta temporada els ingressos han augmentat i el repartiment dels guanys per als equips també és més gran. Però per sobre del tema esportiu, que és el més important, l'Eurolliga té una línia clara de què vol i com ho vol. La gent pot estar més o menys d'acord amb qui n'és el president executiu, Jordi Bertomeu, però per mi és una persona idònia. Bertomeu, a banda de ser un home de negocis, és sobretot un home de bàsquet. Una persona que ha aconseguit que l'Eurolliga tingui la seu a Barcelona i que no es plantegi mai marxar a una altra ciutat. Amb els clubs units. Una persona que ha aconseguit fer propostes per millorar el joc, l'espectacle del bàsquet, avalat per comissions de jugadors i tècnics com Aíto i Zeljko Obradovic, referents europeus. Així, els canvis s'han acabat imposant. L'Eurolliga aplica que copiar és positiu si val la pena. Per això mira el que fa l'NBA i també la Champions de futbol. L'Eurolliga tenia bona relació amb l'NBA i ara, amb la imposició de la FIBA de jugar partits de seleccions nacionals enmig de la temporada, encara ha fet que s'hagin unit més. L'Eurolliga continua creixent. I sense fre.