Un club de fut­bol molt impor­tant d'Europa és san­ci­o­nat per motius polítics. Abans de pre­sen­tar qual­se­vol recurs el que ha de fer aquest club –els san­ci­o­na­dors i recap­ta­dors poden ser abu­sius però no xim­ples– és ingres­sar la multa en qüestió, posem-hi que par­lem de 40.000 euros. Qual­se­vol sem­blança amb la rea­li­tat, ja ho diuen, és pura coin­cidència. Amb un buro­fax amb ame­na­ces de por­tar-me als tri­bu­nals per­ti­nents ja en vaig tenir prou.

Què pot fer aquesta unió de fede­ra­ci­ons, con­cre­tant una mica allò de què par­lem, amb 40.000 euros? Conei­xent com les gas­ten (mai més ben dit) el recor­re­gut dels diners està can­tat. Un senyor, posem-hi un senyor basc amb aire boti­fler i famós haver agre­dit Cruyff, es diri­geix a un cai­xer ban­cari de Nyon, encan­ta­dora ciu­tat suïssa a la riba del llac Leman on hi ha més bancs que llocs per pren­dre un cafè. El nos­tre pro­ta­go­nista té accés directe, una cosa sem­blant a les tar­ge­tes del senyor Rato, als diver­sos comp­tes de l'orga­nisme que recapta san­ci­ons com la que avui ens ocupa. Abans de treure els bit­llets, els més gros­sos del catàleg, mira als cos­tats i se'ls posa a la maleta. 40.000 euros d'una tacada. Pim-pam.

Amb els diners ben guar­dats, el senyor es col·loca un bar­ret negre, es posa ulle­res de sol i truca el xofer. Cap a l'aero­port, que hi falta gent. L'home mis­teriós, al qual direm V, just acaba de ser ascen­dit al càrrec de pre­si­dent perquè el seu ante­ces­sor, un francès que sem­blava imma­cu­lat, està acu­sat de cor­rupció. Qui ho hau­ria dit? Un cor­rupte en la màfia orga­nit­zada? Ara, com a hereu de l'imperi que cobra, o extor­si­ona –això segons la inter­pre­tació de cadascú– també s'ha pro­cla­mat pre­si­dent d'una gran tro­bada espor­tiva que tindrà lloc a Rússia el 2018.

V, doncs, vola cap a Rússia amb els 40.000 euros a la maleta. Men­tre fa un son a la classe busi­ness medita alguns dels temes de nego­ci­ació amb els senyors rus­sos, que tenen les seves par­ti­cu­la­ri­tats. Un cop a les ofi­ci­nes de Mos­cou trac­ten alguns temes menors men­tre els cri­ats por­ten caviar i altres pro­duc­tes de la terra. Es va fent de nit. Tot­hom fa cara de can­sat. El vodka, però, fa mira­cles. V va mirant la maleta amb els 40.000 euros i pensa en la seva àmplia suite al Ritz de la plaça Roja.

Final­ment, demana la paraula. “Dei­xeu-vos de tec­ni­cis­mes i no per­dem més el temps”, diu final­ment amb veu alta. “Avui, con­vido jo.” Grans aplau­di­ments i xeri­nola, que diríem aquí. Comen­cen a arri­bar taxis i limu­si­nes a l'ofi­cina ofi­cial i les cares can­vien. S'envien cap a casa, donant-los les gràcies pel seu esforç i per­se­ve­rança, els tècnics i tre­ba­lla­dors de l'ofi­cina –òbvi­a­ment tots cobren menys de la mei­tat dels 40.000 euros que V porta a la pre­uada maleta–. Els senyors impor­tants, els amics de Putin i també els que vénen de fora, es diri­gei­xen a un cone­gut local de la vida noc­turna mos­co­vita. No cal dir noms. V lliura la maleta a un boxe­ja­dor soviètic reti­rat que hi ha a la porta. Aquest fa un gest d'apro­vació. V i la comi­tiva entren per la porta gran. Comença la festa. Pri­mer arriba l'alco­hol, després una pols –o pot­ser sucre–sem­blant a la farina i final­ment unes noies de bon veure. Són diners ben gas­tats, pensa V.