Aquesta ha estat una setmana horribilis per a la directiva del Barça. Llàstima que el lamentable art de disparar-se sistemàticament un tret als peus no sigui esport olímpic, detall que impossibilita a la colla de Bartomeu acaparar el podi en tan curiosa disciplina. Més val prendre-s'ho de broma, que abans perdrem l'esperança que el sentit de l'humor. Queda comprovat que les majories absolutes no garanteixen res, ni tan sols que els il·lumini la força dels vots, i n'hi ha prou amb 100 dies de gràcia per ratificar que aquesta gent és la que és i com és, entestada a seguir allò que pretenia Núñez sense aconseguir-ho, transformar el Més que un club en una simple immobiliària. La situació amb Qatar és de traca.

Primer venen la moto que els àrabs pagaran el que no està escrit, raó única i exclusiva per seguir vinculats a tan poc fiables socis i marginar altres ofertes. I després, tornen amb la cua entre les cames perquè no podran presentar l'as a la màniga a la controlada assemblea de compromissaris, i vulneren, de passada, els estatuts que ells mateixos van redactar a mida. Triple salt mortal digne del circ més prestigiós. Sort que aquest ritual anual de l'assemblea és de pur pa sucat amb oli, que si no...

A Qatar estan adoptant una posició de força envers als representants del Barça consistent a plantejar que obriran l'aixeta dels petrodòlars sempre que Bartomeu i companyia acceptin vendre l'ànima del club al diable. Que són ells, per si no queda clar. O acoten el cap i diuen amén o no hi ha cash, ni fitxatges, ni Espai Barça ni res de res. S'ha de ser agosarat per fer-nos creure que no hi ha al món cap altre patrocinador capaç de pagar per vincular-se al que és i representa el FC Barcelona, amb el millor jugador del món, el trident i tota l'essència intrínseca. No paren de fitxar executius a cop de talonari, no paren d'emmagatzemar a les oficines presumptes especialistes en comunicació i, al final, sempre acaben amb les vergonyes al descobert, salvats per una certesa ignominiosa consistent en què bona part de la massa social activa vota segons l'últim resultat, sense que els importi res més.

Ens bull la sang cada cop que un tertulià respira alleujat quan el guió passa a parlar estrictament de futbol. L'ensenyament del periodisme esportiu haurà d'agafar volada i preparar els professionals més enllà de la simple (i trista i manipulada) pilota en matèries com ara l'economia, el dret i la medicina aplicada a l'esport. Així evitaríem comprar compareixences tan estrafolàries com la de Susana Monje, capaç de proclamar alhora que el club viu el millor moment econòmic de la història i anunciar que no convé fer fitxatges perquè el dèficit se'ls ha tornat a disparar i ja ultrapassa els 328 milions. I es queda tan ample. Per no parlar de la suposada diplomàcia que havia d'evitar noves plantofades de la UEFA contra la pacífica llibertat d'expressió de les estelades, un altre fiasco dels grossos. En vista d'aquest panorama, dues conclusions. La cínica: el vot no fa el bon gestor i tenim el que mereixem al capdavant. I la irònica i pràctica: que Gamper ens guardi l'autèntic president, Messi, per a molts anys. Quan es vol convertir el Més que un club en una simple empresa mal dirigida passen aquestes coses i vivim setmanes tan espaterrants de conclusions. Per a aquell, és clar, que les vulgui veure.