Ens diuen que no s'ha de barrejar la política amb l'esport. Ens ho diuen els governs d'estats, com ara l'espanyol, però també d'altres. Ens ho diuen els que no volen que canviï l'statu quo. També ens diuen que no s'ha de barrejar la política amb l'esport des d'organismes esportius com ara el Comitè Olímpic Internacional (COI) o federacions internacionals esportives com ara la FIFA. I tots els que ens diuen això tenen al darrere un munt d'exemples de com, quan els ha convingut, s'han passat per on fes falta el que ara ens presenten com si fossin les taules de la llei.

El govern espanyol que ens diu que no s'ha de barrejar la política amb l'esport, és el govern d'un Estat que va boicotejar dos Jocs Olímpics: els del 1956, a Melbourne, i els del 1980, a Moscou. Sí, dos boicots. Perquè el govern franquista del 1956 no va enviar els esportistes espanyols a Melbourne en protesta per la invasió soviètica d'Hongria, i el govern de la UCD del 1980 es va afegir al boicot als Jocs de Moscou que va liderar els Estats Units per la intervenció de l'URSS a l'Afganistan, encara que el Comitè Olímpic Espanyol no els va fer cas i va enviar l'equip a Moscou. També és l'Estat espanyol el que adjectiva les competicions de copa com del Rei, o del Generalísimo, i quan un esport no ho fa, com ara el futbol sala –que el 1990 va crear la seva copa com d'Espanya–, se'n crea una de nova –el 2010, per poder dir-ne del Rei–. També és el govern espanyol el que aprova una llei de l'esport que obliga els esportistes a anar a les seleccions espanyoles –sota pena de sanció–. També és aquest Estat espanyol el que va tenir com a màxim dirigent de l'esport un general –general Moscardó– o un home al que sempre és qualificat com a home de l'esport –Joan Antoni Samaranch–, però que va ser regidor d'Ajuntament franquista, president de Diputació franquista i procurador de les Corts franquistes.

El COI també ens diu que no s'ha de barrejar la política amb l'esport. El mateix COI que el 1996 va canviar el concepte de país esportiu de Pierre de Coubertin, segons el qual “una nació no és necessàriament un estat independent i que hi ha una geografia esportiva que de vegades pot ser diferent de la geografia política”, pel de Samaranch, segons el qual “l'expressió país significa un estat independent reconegut per la comunitat internacional”. Des de llavors, per entrar al COI, abans cal passar per l'ONU, un ens polític. També és el mateix COI que no va acceptar els països derrotats després de les dues guerres mundials, o que l'any 1951 va reconèixer els comitès de l'URSS i de la RFA però no el de la RDA o va excloure Sud-àfrica per l'apartheid –decisió, aquesta, justa, però política es miri com es miri–. O la FIFA, que el 1937, en plena Guerra Civil espanyola es va afanyar a reconèixer la Federació Espanyola de Futbol creada a la zona franquista.