M'agradaria morir-me un dijous perquè els enterraments de dissabte són més concorreguts. No ho dic per mi, que m'amagaré igualment darrere una escultura coberta de ciris clements, sinó per la meva família, que enmig de l'alegria per la meva partença cap a l'oblit, hauran de gestionar el tràngol de conviure amb rostres tremolencs i verbs desencaixats. Llavors, un cop el meu vestit de roure reposi al portamaletes d'un cotxe familiar, la gent m'esguardarà amb el gest nihilista d'avui hi ets i demà tampoc. Aquest serà el moment en què, per trencar un silenci irrespectuós amb la joia d'un nou demà, començaran a divagar sobre mi com si estiguessin davant d'un escamot d'afusellament comandat per la meva vanitat. Tot seran elogis: de la meva irresponsabilitat en diran espontaneïtat; de la impuntualitat, carisma; de la fredor, mesura; de la impaciència, decisió, i tot plegat, ho arrodoniran amb un “era molt i molt del Barça”. Curiós.

Quan hi ha un mort en cos present, ser molt del Barça és positiu, encara que el difunt fes rimes perverses amb les mares de l'estament arbitral, o hagués gravat l'enfonsament de Sarrià per repassar-lo les tardes de diumenge mentre la muller buscava escalf a les novel·les d'Austen. Repetim-ho tots: “Era molt del Barça.” Redempció col·lectiva. Memòria salvada.

Segurament, ho vaig llegir d'una biografia apòcrifa de Lluís Companys, aquesta alteració del judici es duu a terme perquè la mort té un pragmatisme redemptor respecte al passat del difunt: no és pràctic escampar porqueria sobre la làpida aliena, perquè el dia de demà seràs tu qui necessitaràs el perdó tribal dels teus pecats. Per això, quan van expulsar Mascherano i els meus fills em van veure com un corrupte de la moral dels joves, em vaig alleugerir la consciència escrivint aquest article en què imploro que el dia del meu enterrament, en incorporar-me al portamaletes del cotxe de càrrega, afirmeu amb contundència que era molt i molt del Barça, i d'aquesta manera, es dugui a terme la redempció social del meu costat fosc. Per la meva part, prometo morir un dijous perquè els de fora pugueu venir al funeral del dissabte. Com més serem, més redimirem.