Par­tim de la base gene­ral, ja em per­do­na­reu, que ningú és idi­ota. El que fem al Camp Nou quan tra­iem una este­lada o xiu­lem un himne és una mani­fes­tació que enllaça la rei­vin­di­cació política i la lli­ber­tat d'expressió. Els cor­rup­tes de la UEFA i els de la fede­ració espa­nyola i els de la LFP i ara fins i tot un grup de fre­akies culers ens diuen que això no es pot fer, que estem cre­uant la línia ver­me­lla dels valors en l'esport, una expressió aquesta, d'altra banda, que començo a odiar amb tots els ets i uts del verb en qüestió. Però què diu la Carta Olímpica, la bíblia o cons­ti­tució espor­tiva que regeix ètica­ment, amb come­tes, el coi de valors als quals apel·len els esta­ments san­ci­o­na­dors? “Qual­se­vol dis­cri­mi­nació con­tra un país o una per­sona basada en con­si­de­ra­ci­ons de raça, religió, política, sexe o de qual­se­vol altre tipus és incom­pa­ti­ble amb la per­ti­nença al movi­ment olímpic.” Si això que estan fent amb els segui­dors del Barça no és una dis­cri­mi­nació de cavall (política per alguns i fins i tot de raça pels car­pe­to­vetònics més curts de gam­bals) no sé com ho podem qua­li­fi­car.

El Barça té tot el dret del món a dema­nar al COI que aparti la UEFA –ho hau­ria de fer per altres raons més obs­cu­res–i fins i tot l'Estat espa­nyol, que impe­dei­xen pre­ci­sa­ment això, la lli­ber­tat de pen­sa­ment i expressió d'un posi­ci­o­na­ment polític deter­mi­nat.

Ara bé quan el maten, però. La Carta Olímpica del COI és un paper més xop que la Decla­ració dels Drets Humans, sí aquesta que parla del dret a l'auto­de­ter­mi­nació dels pobles i tal. L'orga­nisme olímpic, com les grans fede­ra­ci­ons inter­na­ci­o­nals, actua seguint dos interes­sos bàsics, l'econòmic i el de la real­po­li­tik. En rea­li­tat, la lli­ber­tat de raça, religió, política i sexe els importa tant com a mi les recep­tes dels ger­mans Roca. Es va veure en els Jocs de Sotxi amb la polèmica amb les lleis con­tra els drets dels homo­se­xu­als a la Rússia de Putin. Fins i tot Obama va dema­nar al COI que hi fes alguna cosa. Encara riuen.

Històrica­ment, el poder espor­tiu ha com­ba­tut, amb més o menys encert, qual­se­vol dis­sidència política dels espor­tis­tes en els grans esde­ve­ni­ments. Temen que el món des­co­breixi la rea­li­tat social del país, que és el que paga la festa. Rússia i Qatar no per­me­tran cap pro­testa ni democràtica ni pacífica ni fes­tiva en els seus mun­di­als de fut­bol. La FIFA s'empas­sarà els valors fins a la gola (recor­deu els nens de la Masia tor­tu­rats perquè estan lluny de casa) i dirà als dos règims “enda­vant, que fa bai­xada”. I l'opo­sició democràtica, que es vagi calçant. Visca la Carta Olímpica.

Però mal­grat tot, aquesta és una guerra democràtica que tenim gua­nyada, sobre­tot a la llarga. A Mèxic, tots ho sabem, Tom­mie Smith i John Car­los van ser expul­sats per Avery Brun­dage després del seu heroic gest al podi dels 400 m. Men­tre els dos atle­tes, que són eminències al seu país, han anat rebent home­nat­ges, de l'antic pre­si­dent del COI el que més des­taca de la seva bio­gra­fia és el seu anti­se­mi­tisme i l'aliança amb els nazis el 1936. La UEFA, plena de sàtra­pes i vivi­dors, no pot man­te­nir un pols con­tra el Camp Nou, ni tan sols envi­ant àrbi­tres addic­tes al seu règim. Al final, gua­nya­ran els bons.