Partim de la base general, ja em perdonareu, que ningú és idiota. El que fem al Camp Nou quan traiem una estelada o xiulem un himne és una manifestació que enllaça la reivindicació política i la llibertat d'expressió. Els corruptes de la UEFA i els de la federació espanyola i els de la LFP i ara fins i tot un grup de freakies culers ens diuen que això no es pot fer, que estem creuant la línia vermella dels valors en l'esport, una expressió aquesta, d'altra banda, que començo a odiar amb tots els ets i uts del verb en qüestió. Però què diu la Carta Olímpica, la bíblia o constitució esportiva que regeix èticament, amb cometes, el coi de valors als quals apel·len els estaments sancionadors? “Qualsevol discriminació contra un país o una persona basada en consideracions de raça, religió, política, sexe o de qualsevol altre tipus és incompatible amb la pertinença al moviment olímpic.” Si això que estan fent amb els seguidors del Barça no és una discriminació de cavall (política per alguns i fins i tot de raça pels carpetovetònics més curts de gambals) no sé com ho podem qualificar.

El Barça té tot el dret del món a demanar al COI que aparti la UEFA –ho hauria de fer per altres raons més obscures–i fins i tot l'Estat espanyol, que impedeixen precisament això, la llibertat de pensament i expressió d'un posicionament polític determinat.

Ara bé quan el maten, però. La Carta Olímpica del COI és un paper més xop que la Declaració dels Drets Humans, sí aquesta que parla del dret a l'autodeterminació dels pobles i tal. L'organisme olímpic, com les grans federacions internacionals, actua seguint dos interessos bàsics, l'econòmic i el de la realpolitik. En realitat, la llibertat de raça, religió, política i sexe els importa tant com a mi les receptes dels germans Roca. Es va veure en els Jocs de Sotxi amb la polèmica amb les lleis contra els drets dels homosexuals a la Rússia de Putin. Fins i tot Obama va demanar al COI que hi fes alguna cosa. Encara riuen.

Històricament, el poder esportiu ha combatut, amb més o menys encert, qualsevol dissidència política dels esportistes en els grans esdeveniments. Temen que el món descobreixi la realitat social del país, que és el que paga la festa. Rússia i Qatar no permetran cap protesta ni democràtica ni pacífica ni festiva en els seus mundials de futbol. La FIFA s'empassarà els valors fins a la gola (recordeu els nens de la Masia torturats perquè estan lluny de casa) i dirà als dos règims “endavant, que fa baixada”. I l'oposició democràtica, que es vagi calçant. Visca la Carta Olímpica.

Però malgrat tot, aquesta és una guerra democràtica que tenim guanyada, sobretot a la llarga. A Mèxic, tots ho sabem, Tommie Smith i John Carlos van ser expulsats per Avery Brundage després del seu heroic gest al podi dels 400 m. Mentre els dos atletes, que són eminències al seu país, han anat rebent homenatges, de l'antic president del COI el que més destaca de la seva biografia és el seu antisemitisme i l'aliança amb els nazis el 1936. La UEFA, plena de sàtrapes i vividors, no pot mantenir un pols contra el Camp Nou, ni tan sols enviant àrbitres addictes al seu règim. Al final, guanyaran els bons.