La tardor és època d'impasse en tots els àmbits de la vida. I també el Barça llisca aquests mesos per una fase vall, lluny de l'hora punta, només estimulada quan cau clàssic o derbi, o algun altre highlight puntual. La Champions ara és encara només lligueta, sempre relativament plàcida per al Barça. I toquen els partits castanya de les primeres eliminatòries de copa, que el tècnic es pren com entrenaments amb públic, camps de proves. Passa sempre, és norma, no excepció. Però enguany l'impasse agafa dimensions cada cop menys manejables. I, a més, la manca de tensió es tradueix en una desviació de la mirada. Comencen a caure regals enverinats, que res tenen a veure amb el futbol: de confessionals fiscals com la de Mascherano a novetats sempre negatives en el cas Neymar, de sancions extemporànies per la presència de banderes –que se sàpiga– perfectament legals a escàndols que esquitxen els capos de UEFA i FIFA. Cauen tots aquests regals, i és del que s'acaba parlant, com sempre, però més, a falta de futbol.

I ara falta futbol. I amb Messi lesionat, tot és impasse fins que no torni Messi. I al camp, el joc és pur impasse fins que arriba el gol de Suárez o de Neymar, que esperen. Com espera el públic, i com espera l'equip, també a Iniesta. I als fitxatges, Turan al capdavant. Esperem la millora, en la segona meitat de la temporada, com toca, es veu que sempre, amb els equips de Luis Enrique. Tot és impasse, i per no haver-hi no hi ha ni crisi, perquè els resultats del Madrid –com els del Barça, molt més discrets que els últims anys– han evitat que s'obri bretxa. Això i que els crítics, fins i tot molts dels més fervents crítics amb el joc de l'equip quan s'allunya de l'ortodòxia guardiolista, també estan com en espera. Potser escarmentats de l'experiència de l'any passat, quan després dels dubtes, els retrets, els punyals, va arribar el triplet i es van haver d'empassar dubtes, retrets i punyals. Parlo dels crítics del joc, que esclataran, en tot cas, si comencen a anar mal dades de veritat, que aquí tots som resultadistes. Però també estan apaivagats els crítics de la junta. És el que tenen els cicles electorals. Abans de les urnes, tot és inflamació. Després, amb majoria absoluta i un lustre abans dels propers comicis, l'oposició es retira als quarters d'hivern. La manca de reacció real de la junta a les sancions d'aquests que confonen banderes no oficials amb banderes il·legals, per exemple, hauria desencadenat el curs passat una caixa de trons, però ara no ha passat ningú de sacsejar el sonall.

Sí, tot és impasse, i és molt avorrit i té molt de perill. Com es va evidenciar en el partit, castanya i moniato, contra el Villanovense. I perdonin l'atac de melancolia, però recordo que hi va haver un temps, en una galàxia no tan llunyana, en què cada partit, ni que fos a la tardor i contra un Villanovense, era una festa. En què el Barça es va rebel·lar, també, contra la tendència a l'impasse. I, mentre va durar la rebel·lió, sempre la va vèncer.