La tar­dor és època d'impasse en tots els àmbits de la vida. I també el Barça llisca aquests mesos per una fase vall, lluny de l'hora punta, només esti­mu­lada quan cau clàssic o derbi, o algun altre high­light pun­tual. La Cham­pi­ons ara és encara només lli­gueta, sem­pre rela­ti­va­ment plàcida per al Barça. I toquen els par­tits cas­ta­nya de les pri­me­res eli­mi­natòries de copa, que el tècnic es pren com entre­na­ments amb públic, camps de pro­ves. Passa sem­pre, és norma, no excepció. Però enguany l'impasse agafa dimen­si­ons cada cop menys mane­ja­bles. I, a més, la manca de tensió es tra­du­eix en una des­vi­ació de la mirada. Comen­cen a caure regals enve­ri­nats, que res tenen a veure amb el fut­bol: de con­fes­si­o­nals fis­cals com la de Masc­he­rano a nove­tats sem­pre nega­ti­ves en el cas Ney­mar, de san­ci­ons extem­porànies per la presència de ban­de­res –que se sàpiga– per­fec­ta­ment legals a escàndols que esquit­xen els capos de UEFA i FIFA. Cauen tots aquests regals, i és del que s'acaba par­lant, com sem­pre, però més, a falta de fut­bol.

I ara falta fut­bol. I amb Messi lesi­o­nat, tot és impasse fins que no torni Messi. I al camp, el joc és pur impasse fins que arriba el gol de Suárez o de Ney­mar, que espe­ren. Com espera el públic, i com espera l'equip, també a Ini­esta. I als fit­xat­ges, Turan al cap­da­vant. Espe­rem la millora, en la segona mei­tat de la tem­po­rada, com toca, es veu que sem­pre, amb els equips de Luis Enri­que. Tot és impasse, i per no haver-hi no hi ha ni crisi, perquè els resul­tats del Madrid –com els del Barça, molt més dis­crets que els últims anys– han evi­tat que s'obri bretxa. Això i que els crítics, fins i tot molts dels més fer­vents crítics amb el joc de l'equip quan s'allu­nya de l'ortodòxia guar­di­o­lista, també estan com en espera. Pot­ser escar­men­tats de l'experiència de l'any pas­sat, quan després dels dub­tes, els retrets, els punyals, va arri­bar el tri­plet i es van haver d'empas­sar dub­tes, retrets i punyals. Parlo dels crítics del joc, que escla­ta­ran, en tot cas, si comen­cen a anar mal dades de veri­tat, que aquí tots som resul­ta­dis­tes. Però també estan apai­va­gats els crítics de la junta. És el que tenen els cicles elec­to­rals. Abans de les urnes, tot és infla­mació. Després, amb majo­ria abso­luta i un lus­tre abans dels pro­pers comi­cis, l'opo­sició es retira als quar­ters d'hivern. La manca de reacció real de la junta a les san­ci­ons d'aquests que con­fo­nen ban­de­res no ofi­ci­als amb ban­de­res il·legals, per exem­ple, hau­ria des­en­ca­de­nat el curs pas­sat una caixa de trons, però ara no ha pas­sat ningú de sac­se­jar el sonall.

Sí, tot és impasse, i és molt avor­rit i té molt de perill. Com es va evi­den­ciar en el par­tit, cas­ta­nya i moni­ato, con­tra el Villa­no­vense. I per­do­nin l'atac de melan­co­lia, però recordo que hi va haver un temps, en una galàxia no tan llu­nyana, en què cada par­tit, ni que fos a la tar­dor i con­tra un Villa­no­vense, era una festa. En què el Barça es va rebel·lar, també, con­tra la tendència a l'impasse. I, men­tre va durar la rebel·lió, sem­pre la va vèncer.