Per guiar qualsevol projecte has de tenir les idees clares i no canviar de rumb a la primera bufada o crítica. Aquells que volien optar per la via diplomàtica i descartaven recórrer contra la primera sanció de la UEFA ara apel·len a la llibertat d'expressió, obrint la porta a omplir l'estadi d'estelades. Ells, que tan poc toleren les opinions contràries en altres àmbits. Vivim la contínua incoherència, l'avui blanc i demà negre segons convingui, i hem perdut la capacitat d'analitzar més enllà del moment i la simple superfície de l'últim resultat. Per si serveix de didàctica a directius pròxims i aliens, el 1910 l'escut de l'olla va incorporar la senyera. El 1916 –fa ja quasi un segle–, el club va adoptar el català i, un any després, els socis pregaven a Gamper que mantingués el gir catalanista liderat per Gaspar Rosés. Si volen posar multes, recordin que el 1920 el quart equip de l'entitat portava l'inequívoc nom de Separatistes i que en un projecte de les Corts de l'any 22 va aparèixer la bandera independentista presidint la vella catedral creada pel fundador. Aquest club és com és des de fa cent anys, i si la UEFA, el Madrid o qui sigui encara no se n'ha adonat, temps ha tingut de fer-ho. No és cosa d'un suflé políticament conjuntural.

Dies enrere, quan alguns volien imaginar com seria el club l'endemà que es retirés Messi, ningú va contestar que només es tractaria de seguir el model Barça, d'èxit reconegut i creat a partir de la innegociable singularitat del Més que un club, l'aposta per la Masia i el sentit estètic del joc. Ara els mitjans han posat de moda la discussió sobre l'escàs rendiment d'alguns suplents sense alertar que certes decisions de direcció acaben per comportar conseqüències. Les lesions arriben per la mala pretemporada i, després, la davallada qualitativa de la Masia és només el resultat de marginar els bons professionals i confiar el planter a gent de la corda. És més, no creuen en la formació de futbolistes. Creuen en els cromos, i pels caríssims fitxatges realitzats arrosseguen ara el sobrecost de la plantilla i altres factures de pes. Una cosa porta l'altra i, així, arriba la renúncia dels secundaris del vestidor, clarament expressada a Extremadura en la copa. Hi ha tretze o catorze que compten i la resta és el carro del peix, conformat a cobrar esplèndids salaris, sense el prurit i l'orgull personal de voler lluitar per un lloc a l'onze titular. Després diran que no hi ha recanvis i que cal fitxar. Sense plantar és impossible collir, i si en el seu moment vas optar pels naps, difícilment la terra t'oferirà cols. Com que no saben de futbol ni coneixen la trajectòria del club, que tantes lliçons els reportaria, confien l'equip i l'estructura al titular de la banqueta i el seu exclusiu criteri, que anteposa Munir, Sandro i Gumbau a d'altres que es troben l'accés vedat sense entendre ni saber ben bé el perquè d'aquesta arbitrarietat. En la sotsobra d'avui, quan ningú les té totes i tot sembla que penja d'un fil, es confirma que el barcelonisme no ha après gaire dels seus millors anys. Teníem el model i un criteri ferm a l'hora d'executar-lo, sense complexos, orgullós de la pròpia identitat diferencial. Ara, Messi i els gols del trident aguanten tota la bastida, que es va corcant entre la mediocritat i la improvisació.