La Xina vs. Qatar
Qui us parla (o escriu, tant se val) ha estat una de les veus més crítiques per l'acord del FC Barcelona amb Qatar, almenys en aquest modest espai. La pressió de l'entorn, d'un sector dels socis i un cert esperit de crítica radical democràtica que sempre hi ha a Catalunya fa que l'acord estigui, de fet, en perill. Però s'ha de dir que un compromís comercial, al capdavall, sempre es pot trencar o s'hauria de poder trencar. A diferència de Faust, no et vens tota l'ànima, només una part i per un temps limitat.
Tots els que hem alçat la veu contra els acords Barça-Qatar tenim, doncs, certa legitimitat per advertir sobre la salut democràtica que suposarà per a l'Espanyol ser adquirit per un dels principals grups econòmics de la Xina. Ja no parlem d'un acord de patrocini, sinó de l'annexió pura i dura d'un club que sempre ha defensat uns valors ètics superiors als del seu mercantilitzat rival ciutadà.
Per als que no estiguin gaire posats en política internacional i drets humans, un resum sobre la situació a la Xina és devastador. Pena de mort –rècord mundial–, judicis sense garanties, tortures, camps de reeducació, repressió, llibertat d'expressió inexistent, censura, control d'Internet, detencions i reclusions arbitràries, persecució de les minories nacionals i ètniques de tot el país, religions prohibides i perseguides per l'Estat, desallotjament forçós de milers de persones, situació laboral precària, immigrants indonesis en situació propera a l'esclavatge, etc. Són milions de casos, però n'hi ha que són especialment rellevants, com el del Premi Nobel de la Pau Liu Xiaobo, que compleix una pena de presó d'onze anys per “incitar a la subversió al poder de l'Estat”. El seu delicte, demanar el reconeixement dels drets humans fonamentals a la Xina.
Per als catalans, la situació a les regions autònomes del Tibet, Sin-kiang i Mongòlia és especialment dolorosa, ja que es castiga qualsevol expressió pacífica d'identitat ètnica, religiosa o cultural. La tragèdia de Tiananmen continua encara ben viva. L'any passat, quan se celebrava el 25è aniversari de la intervenció de l'exèrcit, hi va haver condemnes, detencions i interrogatoris.
Tots els grans magnats de les multinacionals xineses, com ara Chen Yansheng –nou propietari de l'Espanyol–, són addictes al règim i, de fet, han construït els seus imperis aprofitant l'absència total de drets laborals que hi ha a tot al país, un fet que permet pagar uns salaris miserables i, com a conseqüència, vendre productes a un preu més baix. També hi ha competència deslleial vers les empreses dels països democràtics que tenen l'obligació de complir amb uns requisits amb el medi ambient que la indústria xinesa es passa pel forro.
Els aficionats de l'Espanyol podran ara recordar amb justícia els seus orígens fundacionals, catalans per alguns i espanyols pels altres, i fins i tot reivindicar amb més força els colors dels almogàvers a la seva samarreta. Ara bé, la realitat serà una altra. El club, l'empresa –perquè és una empresa–, ja no serà, com diu el poema de William Ernest Henley, ni amo del seu destí, ni capità de la seva ànima.